La Vanguardia (Català-1ª edició)
“A la novel·la negra de vegades no fa falta ni mort ni investigació”
Alexis Ravelo Novel·lista, publica ‘Los nombres prestados’, premi Café Gijón
Alexis Ravelo (Las Palmas, 1971) torna a la novel·la negra amb Los nombres prestados ( Siruela), premi Café Gijón. Una obra sobre la possibilitat de redempció ambientada al món rural però amb el rerefons de la violència política terrorista dels setanta i vuitanta i de la guerra bruta amb què va respondre l’Estat.
D’on sorgeix Los nombres
prestados?
De reflexionar sobre com moltes vegades les emocions, més enllà de l’intel·lectual, ens mouen a fer coses. I la primera idea del llibre va aparèixer després d’una fira canina en la qual vaig conèixer uns nois que utilitzaven gossos en teràpia per a nens amb problemes d’habilitats socials, trastorns de l’espectre autista. I aquesta primera idea es troba a la primera pàgina, la trobada d’en Roco i l’Abel, el gos i el noi, a la muntanya. Jo sabia que acabaria sent un thriller polític, un western, si es vol, però crec que es pot mantenir l’interès del lector sense donar-li un mort a la primera pàgina.
Un dels seus personatges diu que les novel·les negres són falses, impostades, simètriques.
És un homenatge a un autor que m’agrada molt, Friedrich Dürrenmatt. A La promesa un antic inspector de policia li diu a l’autor: les seves ficcions policials són totes simètriques, tot funciona com ha de funcionar, i al final hi ha un assassí, però la vida real no és així. Moltes vegades el policial més clàssic, la novel·la enigma, tendeix a aquestes simetries que la realitat no té. Com altres companys de generació, quan abordo la temàtica criminal tendeixo no a escriure novel·la policíaca sinó novel·la negra, en la qual de vegades no hi ha d’haver mort ni investigació.
Què és per vostè, doncs, la novel·la negra?
La que tracta sobre la violència, especialment la individual, i la utilitza per indagar en la realitat, incomodar-se i incomodar el lector respecte al món on viu. Tracta de la relació de l’ésser humà amb la violència, l’actitud que adopta davant d’això. I serveix per fer preguntes sobre coses molt essencials, la justícia, el bé, el mal, si existeixen o no, la relació entre finalitats i mitjans. Hi ha preguntes morals en una novel·la negra sempre. Això la diferència del gènere amb què està emparentat, la novel·la policíaca o de detectius. Sent meravellós Wilkie Collins, un surt de les seves novel·les igual que hi va entrar.
Per què se n’ha anat al món de la violència política terrorista dels anys setanta i vuitanta i de la guerra bruta de l’Estat?
Vaig voler prendre distància i veure com situacions que en aquell moment es van solucionar de determinada manera poden arribar a produir-se una altra vegada. Aquesta novel·la s’escriu en un moment en què la vida del país es va polaritzant novament. Alhora que descobríem que la transició no havia estat modèlica anava desapareixent el bipartidisme, començaven tensions nacionalistes entre diverses comunitats i Madrid, un nacionalisme contra l’altre, i tornàvem a deixar de veure un ésser humà en l’adversari polític, el més perillós del món, i això es va anar colant al llibre. I més enllà d’això m’interessa l’individu, preguntar-me com viu amb si mateix algú que ha estat un torturador. Si vostè i jo que semblem bones persones ens penedim d’un munt de coses que han estat ximpleries, imagini’s com s’ha de sentir aquesta persona quan s’acosta a la mort.
Quins paral·lelismes veu entre aquell moment i l’actual?
Em preocupa moltíssim com ha tornat a l’agenda pública el sentiment patriòtic i la seva relació amb l’aparició dels nous extremismes de dreta, perillosíssims, i que estan exercint una tasca de sapa tremenda al si de les democràcies occidentals. Compten amb diners, suport de gent molt poderosa, i grans habilitats per pervertir el discurs. Ara els discursos se simplifiquen de manera molt grollera, no s’escolta el contrari i no es debat per arribar a un punt d’acord, sinó per dissentir i punt. ●
El retorn de la història “Tornem a deixar de veure un ésser humà en l’adversari polític, el més perillós que hi ha”