La Vanguardia (Català-1ª edició)
En mans d’Esquerra
Tal com van quedar les coses després de la votació de la reforma laboral, és com si la legislatura tornés a començar. Dos dels puntals del bloc d’investidura, ERC i el PNB, cauen de la llista de suport a la coalició de govern. La formació d’una nova –i provisional– majoria amb Ciutadans, PDECat i un ampli grup de partits d’un o dos escons va crear el miratge que l’escenari polític podia canviar. Yolanda Díaz, a qui els seus passionals seguidors volen portar a collibè a la Moncloa, és escrutada fins i tot en l’alè per certificar si respira. I en aquest imaginatiu país no falta qui veu una jugada mestra de Sánchez per situar-se al centre i marginar Unides Podem.
Esmento aquests perfils per destacar la desorientació creada per la reforma laboral i la seva treballosa, també pintoresca, aprovació. Per què hi va haver tantes dificultats per mantenir el bloc d’investidura? Per tres raons: una, perquè els sobiranistes no poden acceptar la supremacia dels convenis col·lectius estatals sobre els autonòmics. Com que això va ser innegociable, es va obrir una bretxa seriosa entre ells i el Govern central. Xoquen l’aspiració de poder regional i la defensa de la unitat de mercat.
La segona, perquè és la primera vegada que els nacionalismes no aconsegueixen imposar les seves exigències a canvi del seu vot. Acostumats a negociar amb aquesta finalitat i amb èxit, s’ho agafen com una derrota que demana a crits una revenja. Aquest és el risc de futur.
I la tercera, la decisió de no canviar una coma de l’acord govern-sindicats-patronal. Era una condició d’Antonio Garamendi, president de la CEOE. Té lògica, perquè si el Congrés canvia els termes del pacte, per què caldria negociar? Si els acords entre sindicats i patronal poden ser canviats pel Legislatiu es mataria per molt de temps la concertació social, que ha estat el millor dels tres anys de Govern de Sánchez. Però sobre aquest risc cert va triomfar la idea força: si no es pot canviar una coma, això és un caixa o faixa, paraula maleïda en les relacions polítiques.
Pronòstic: l’aliança Sánchez-Podem-nacionalismes passarà moments delicats que afectaran la riuada de lleis, decrets i altres normes anunciades per Félix Bolaños. Caldrà fabricar una majoria per a cada votació. Però el bloc, si es trenca, només serà per raons electorals, segons la tècnica inaugurada per Pujol: quan els nacionalismes necessitin escenificar distància de Madrid per complaure la seva clientela. Per a això falta almenys un any. I, sens dubte, no es trencarà per descavalcar Sánchez: saben que l’alternativa seria el PP o una cosa pitjor, l’aliança Casado-Abascal.
En aquest esvalot, qui decideix? Esquerra Republicana, que té un acord de votació conjunta amb Bildu. D’aquí ve l’esforç de Yolanda Díaz per guanyar el seu vot. D’aquí ve el poder de Gabriel Rufián quan es va plantar perquè se sentia pontejat. D’aquí ve el rebuig frontal a Ciutadans. I una evidència: sense Esquerra, Pedro Sánchez podria continuar en el poder, el té garantit; però tindria infinites dificultats per legislar.