Daniel Fernández

L’elit del futur resideix en una illa paradisíaca, lluny de les barriades superpoblades. Només el tres per cent dels joves arriba a l’illa: els que superen el procés”. El que acabo de transcriure’ls és, literalment, el resum d’una sèrie brasilera que poden veure a Netflix (disculpin la publicitat). Són quatre temporades i confesso que no n’he vist ni un sol capítol. Senzillament, em fa por. Entendran que parlar de procés i del tres per cent fa, com a mínim, cangueli, és a dir, una esgarrifança irremeiable…

Fa dècades que el tres per cent, o el dos, o el quatre, o el cinc, és el sobrecost que es paga, en concepte de suborn, sobre no sé quants contractes i subhastes públiques. Al Palau de la Música, amb Millet i associats, sembla ser que era un tres més un dos o alguna cosa així… Però portem anys i casos acumulats per pensar que tot això del tres per cent que va anunciar però no va denunciar Pasqual Maragall era tot un sistema basat en el sobrecost de l’obra pública i la corrupció institucionalitzada.

Tres per cent pot semblar una porció menor de l’enorme pastís de les concessions públiques, però no hi ha dubte que és una fortuna. És més, si pensem en la distopia brasilera, el tres per cent pot arribar a ser un desideràtum, un mínim comú denominador del suborn a repartir. Tres per cent: una part del lleó de tot. I alguna cosa més…

A Catalunya fa massa temps que sospitem d’un sobrecost que grava l’erari públic. I que ens deixa convertits en una mena de pagans sense fe. Gent que aporta el seu tribut sense ser capaços de discutir o discernir-ne el motiu. Jo pago, però em dones llicència per ser bon ciutadà, millor hereu, digne fill dels meus pares…

El tres per cent no és, així, d’entrada, massa. Un tribut menor, una forma d’impost que no acaba de ser tan costós com tants d’altres. L’ IVA, sense anar més lluny… Què és un tres per cent? Gairebé res… Una part molt discreta del tot. Una petitesa en la immensitat.

Tres de cent. Una fotesa. Una bagatel·la.

Tot depèn, esclar, de les dimensions del teatre: un tres per cent és molt o poc en funció de l’escenari.

Els brasilers de la sèrie televisiva semblen ser de l’opinió que un tres per cent de la humanitat són, percentatge més o menys, els que mereixen sobreviure. Previ, una sèrie de proves que són el procés, és a dir, la manera d’assegurar que els elegits són elegibles –jo ja m’entenc–. Això del procés com a manera d’assegurar una suposada durabilitat de la humanitat ja dona per a un tractat diferent i molt més extens que aquest article.

El tres per cent és també la part que s’evapora de la realitat. Aquell excrement, la part dels àngels o dels dimonis, que assegura que alguna cosa va més enllà de les serradures, les rascades del sistema. Aquelles escòries que garanteixen que tot funciona…

Què és un tres per cent? Gairebé res. Una manera de deixar clar que hi ha una part que defineix i dibuixa el tot. Un percentatge que amb prou feines deixa explícit quin és el preàmbul de l’oficial, del legal, del serè. Tres per cent és l’aposta de futur després del procés. És, de fet, el futur i el present. Una anotació al marge d’un pressupost. El percentatge dels nostres somnis i les nostres il·lusions. Aquell tres per cent que fa que creguem que és possible arribar al cent per cent. O fins i tot més enllà… El cent tres per cent seria una opció… ●

A Catalunya fa massa temps que sospitem d’un sobrecost que grava l’erari públic