La dona del fusell

La càmera ens mostra amb un suau escombratge una fila de dones ucraïneses que reben formació militar. Qualsevol matí et despertes i t’ha tocat ser senyora ucraïnesa que aprèn a disparar per matar persones. Per a què t’ensenyen a fer servir el fusell si no. També pot ser que tinguis sort i et toqui veure-les des d’un sofà allunyat d’aquella frontera calenta, on milers de soldats despleguen a la neu el seu espectacle amenaçador. Mira aquelles dones a la pantalla, fusell a l’espatlla, ficades en el paper que els ha encolomat la providència. M’assalta el record d’una senyora ucraïnesa que és una pianista fabulosa i es guanya la vida netejant lavabos. Em pregunto si hi ha pianistes en aquest batalló aficionat. Si hi ha músiques o mestresses de casa, mestres, obreres, escriptores o peixateres. No crec que hi hagi banqueres ni presidentes. Des del sofà, m’imagino amb un d’aquells fusells que deuen pesar un quintar. Cal fomentar molt l’amor patri per disposar d’una ciutadania amb bona disponibilitat. Disponible per afusellar. Ahir mateix s’hi va allistar un excampió de boxa.

Les civils de la pantalla van amb les seves robes naturals, alguna es cobreix el cap amb un mocador, totes apunten a l’objectiu amb un moviment bastant sincronitzat. Se les veu concentrades en la classe de tir. Relaxació, tensió, apunteu, una cosa així. De sobte, una d’elles, fusell a l’espatlla, ens mira. És una mirada esmolada, veloç, una ràfega de dona ucraïnesa que surt un instant del seu paper, una desviació inesperada dels ulls cap a la càmera per ensopegar amb els nostres, ull contra ull; un signe indesxifrable, una esgarrapada, un tret de parpella a traïció. Touché.

La càmera és en una altra banda i una veu explica que el gran atac podria ser a través de la banca; pànic bancari, sancions financeres que deixaran els pàries tremolant. No crec que tremolin banquers o presidents. Guerra d’amenaces, ara per ara, amenaces de bomba a escoles, guerra del gas, guerra psicològica, ciberatacs, tensió borsària, escalada, qui en dona més. Ucraïna és la joguina; els soldats de l’altra banda, ninotets a la neu. Matar-se a trets és una forma de violència antiquada, la modernitat global disposa d’armes letals més fines. Avui la sang queda malament, és bruta, espatlla la imatge. Les dones de la pantalla són les actrius de la part neorealista de la pel·lícula. Però en algun lloc se’ns ha enganxat aquella ràfega d’ull de la dona del fusell, amb els cabells curts, les celles espesses, pianista o no. Què va pensar? ●