Lluís Foix

Laura Borràs a Westminster

Els debats a la Cambra dels Comuns són més dramàtics de l’habitual des que l’oposició demana la dimissió de Boris Johnson per haver mentit sobre diverses festes organitzades a Downing Street durant la pandèmia. Amb una dialèctica encesa es llancen les paraules els uns als altres sense pietat. Criden, gesticulen, entren i surten d’una sala que no té seients per a tothom, callen quan l’speaker demana ordre o que algú retiri un insult. Fan política amb la paraula i amb les idees contraposades dels diputats. El Parlament és el respirador de la vida nacional on es pot dir tot.

Seguir aquests debats en directe per la BBC es converteix en un espectacle divertit però també pedagògic. És al Parlament on es fa la política perquè és la representació més directa dels ciutadans i el lloc més idoni on s’exerceix el control al Govern.

Mentre aquí Laura Borràs, la presidenta, pretén suspendre tota activitat parlamentària, a Londres se celebren sessions dialècticament explosives per intentar fer fora el primer ministre, a qui s’acusa d’enganyar els britànics.

He seguit centenars de sessions a la Cambra dels Comuns, en un temps presencialment i ara per televisió. Es tracta que tot grup o diputat pugui dir el que vulgui. Va ser un atac de gran subtilesa el de Theresa May, predecessora de Boris Johnson, quan va dir com era possible que un govern no complís les lleis que ell mateix havia aprovat. Li demanava elegantment que dimitís. Diputats conservadors es van pronunciar en contra de Johnson i els nacionalistes escocesos en demanaven la dimissió immediata. És un Parlament molt reglat però molt lliure, obert, controvertit i gairebé sempre pintoresc i estrafolari.

No m’imagino Laura Borràs controlant aquell galliner de veus aparentment embogides. Sembla que facin comèdia, però el que fan es política. No podria suspendre les activitats de la Cambra. Es riurien d’ella. En termes democràtics i parlamentaris és inacceptable que la presidenta del Parlament s’avingui a suspendre les reunions previstes a la Cambra perquè els partits que representen la majoria n’han abandonat les dependències. Tenim un Parlament rígid i incapaç de donar curs a les posicions plurals que representen la societat catalana. La presidenta fa més de jutge que d’àrbitre. ●

La presidenta del Parlament sol fer més de jutge que d’àrbitre imparcial