Codis caducats

Primàries obertes a militants i simpatitzants que elegeixen flamants caps de llista... que acaben sent fulminantment substituïts en vigílies de les eleccions després d’haver-se efectuat els corresponents càlculs demoscòpics. Processos àmpliament participatius... que, ves quina casualitat!, acaben en el 99,99% dels casos avalant la proposta inicial del govern. Limitacions de mandat... a què tant és aplicar sempre que convé la clàusula d’excepcionalitat. Limitació també de retribucions... que, una vegada presa plena consciència de les responsabilitats assumides, queden curtes i requereixen un justificat increment de sou. I una altra limitació de càrrecs de confiança... que s’acaben colant en la relació de nòmines de l’administració pública per la porta del darrere. Pràcticament tots els intents de les formacions polítiques –de totes, sense excepció– i de les institucions públiques per projectar una imatge creïble de transparència a les seves accions i d’ètica en la tasca dels seus responsables s’han anat estavellant contra una realitat que és molt més complexa que la que van imaginar i van abocar sobre codis de bones pràctiques.

Les últimes setmanes s’ha posat de manifest, almenys en un parell d’ocasions, que fins i tot els principals paladins d’aquesta altra manera de fer política que havia d’eradicar aquell fenomen imprecís que anomenàvem desafecció – un terme que avui sona arcaic– són presoners de promeses que no poden –i moltes vegades ni tan sols haurien de– complir. El codi ètic de

Els paladins d’una altra manera de fer política són esclaus de promeses que no poden complir

Barcelona en Comú és el millor exemple d’aquesta distància que separa les bones intencions i les millors paraules de la tossuda realitat. Vistos els precedents, estic gairebé convençut –el convenciment total quan es tracta de qüestions judicials no existeix– que la demanda contra l’alcaldessa Colau per beneficiar suposadament amb contractes i subvencions públiques entitats afins no tindrà gaire recorregut. Però aquesta querella ha evidenciat la fragilitat d’un codi d’ètica política que –els mateixos comuns ho saben– no s’aguanta per enlloc. Quina necessitat tenien d’incloure en aquest document el compromís de renúncia o cessament “de manera immediata” davant una imputació (ara investigació) que no condemna judicial? I el de fer públiques les agendes dels representants polítics amb menció de qui es reuneixen i quins temes tracten? Una obligació que almenys tres dels deu regidors de BComú ignoren i que la resta atén d’aquella manera. I el compromís, reiteradament ignorat, de fer públics els “criteris de contractació” dels càrrecs de lliure designació? Que una persona tingui un “reconegut prestigi” no sembla prou motiu per justificar una contractació per a una tasca que, en el cas que sigui realment imprescindible, poden exercir funcionaris i tècnics de carrera àmpliament preparats i sense motxilles partidistes. Ja deien que el paper ho aguanta tot.