Ells (no) són el problema

Parlar en nom dels joves o especular sobre els seus problemes és un vici adult. Durant la pandèmia, la salut mental i emocional dels joves ha propiciat grans elucubracions –polítiques, mèdiques i tertulianes– sobre el confinament i els traumes relacionats amb l’abrupta interrupció del creixement, la sociabilitat i la llibertat. Qui hagi intentat confrontar aquestes especulacions amb joves de debò sap quines reaccions de menyspreu, sarcasme o indiferència provoquen. Per sort, la cultura permet trobar dreceres per acostar-nos als joves sigilosament, sense interferir ni alterar la seva conducta.

Pel·lícules o sèries amb protagonistes, directors, actors i guionistes joves presenten un món que, sense establir generalitzacions categòriques, mostren realitats que de vegades als adults ens costa assimilar. La interpretació dels presagis apocalíptics i l’assumpció d’una precarietat sistèmica són angoixes habituals però també matèria primera per a la creació, destructiva o constructiva. Llibres escrits per talents de vint, vint-i-tres o vint-i-vuit anys i que sovint desconcerten per la cruesa o la radicalitat de l’estil, per l’èmfasi terrorífic dels arguments o la manera descarnada de diagnosticar estats d’ànim que l’art fa més digeribles.

Per mi, l’instrument que millor explica aquests estats d’ànim generacionals són les cançons amb voluntat d’autor, encara que només sigui una ambició autoria hedonista, lliure i efervescent. El so, l’actitud, la capacitat per mantenir un to prou poètic per fascinar i interessar alhora són ingredients que poden comunicar certeses i intuïcions als que parlen –o parlem– en nom de qui no haurien de parlar.

Tot això ve a tomb de l’últim disc del grup Carolina Durante ( Cuatro chavales). Se’ls s’atribueix

El que millor explica els estats d’ànim de la joventut són les cançons

una facilitat per compondre himnes generacionals, un malentès que neix de l’expressió “generación vacía”, que apareixen en un dels èxits (“No tan jóvenes”) del grup. Una de les seves últimes cançons es diu Yo soy el problema i transmet una ironia desesperada de guitarres elèctriques sobresaturades i una grandiloqüència que alterna la paròdia romàntica i el lirisme autodestructiu. Igual que en altres cançons, la lletra torna a interpel·lar qui l’escolta i va bastant més enllà de les anàlisis convencionals que intenten etiquetar les esperances i frustracions de la joventut. Són codis propis de coneixement de la incertesa condensats en versos com “La historia es la misma de siempre / o demasiados sentimientos / o no los suficientes” i descripcions de paisatges, exteriors i interiors, retratats amb un humor audaç, festiu i visionari: “El cielo se está tiñendo de negro / y el negro combina con todo”.