La Vanguardia (Català-1ª edició)
A l’estudi de Morandi
La Pedrera s’endinsa en l’obra enigmàtica del gran pintor italià
AGiorgio Morandi (1890-1964) el persegueix el mite de l’ermità, el del solter solitari i aïllat del món que rares vegades va abandonar la seva Bolonya natal i va viure i treballar fins que va morir tancat al mateix apartament de la via Fondazza on havia nascut. El pintor que van anomenar Il Monaco (el monjo) va fer tota la seva obra a l’estudi dormitori que compartia amb les seves germanes solteres i la seva mare, amb petites escapades a Grizzana, un petit poble dels Apenins, i alguns viatges a Venècia, Florència i Milà, sense sortir gairebé mai d’Itàlia. Tot i això, malgrat el caràcter reservat, va estar més connectat amb el món del que podria semblar, i hi va ser sensible: es va relacionar amb altres artistes i va estar atent al que hi passava. No va ser un misantrop, sinó que “el seu aïllament s’ha de llegir com a fruit de la seva voluntat de dedicar-se absolutament i sense interferències al que volia: la pintura”, assenyala Daniela Ferrari, comissària amb Beatrice Avanti, de Morandi. Ressonància infinita, l’exposició que fins al 22 de maig reobre feliçment la programació expositiva de la Pedrera, interrompuda durant dos anys per la pandèmia.
L’estudi de Morandi, gairebé la cel·la d’un monjo –el llit, l’estufa, els cavallets, els pinzells, les pintures, vasos, gerros i ampolles, humils objectes domèstics que va pintar repetidament–, és la porta d’entrada a l’exposició creada en col·laboració amb la Fundació Mapfre, a la seu madrilenya de la qual es va presentar la tardor passada. A través de 103 obres, Ferrari i Avanti, les dues conservadores del Museu d’Art Modern i Contemporani de Trento i Rovereto, recorren tota la trajectòria de Morandi, que veiem en un autoretrat del 1925 en què es mostra com un pintor que treballa, però tímid i potser una mica avergonyit, com si intuís certa gosadia en el camí escollit: “El de la llibertat i l’autonomia plena, una via absolutament personal sense casar-se mai amb les modes i corrents del moment”, apunta Avanti, que considera que cal enfrontar-se a la seva obra assumint per endavant tota la seva enigmàtica complexitat. Estem davant un classicista, un formalista, un simbolista, un surrealista, un pintor abstracte? “La seva pintura és capaç de transmetre l’essència de les coses i un sentiment d’eternitat. És com una finestra que s’obre a l’ànima”, apunta Ferrari.
“Res no és més abstracte que la realitat”, va dir Morandi, i va acabar convertint les seves natures mortes en una espècie d’abstracció silenciosa i contemplativa, pur ritme i equilibri, extraient dels petits objectes una varietat de formes infinites. “Ni en dues vides podria esgotar aquest tema”, va dir al seu amic Luigi Magnani, autor de Mi Morandi (Elba). Abans d’això, l’artista va explorar diferents vies: va ser tocat pel cubisme de Braque i Picasso, va revisar el futurisme, li van arribar els principis de la pintura metafísica i de la pintura realista, va aprendre de Cézanne i també va recrear paisatges “que no eren mai producte de la visió directa, sinó d’una llarga elaboració mental” i va pintar flors sense perfum a partir de margarides o crisantems artificials. Com va dir ell mateix: “Tot és un misteri, nosaltres mateixos i les coses més simples, més humils”. ●
“Tot és un misteri, nosaltres i les coses més simples”, va dir el pintor, que “va obrir una finestra a l’ànima”