Patiments compartits

Tres mesos després de l’estrena de La ruleta de la fortuna y la fantasía, arriba a les sales l’altra pel·lícula de Ryûsuke Hamaguchi datada del 2021 per certificar que, efectivament, som davant d’una de les veus creatives més potents del cinema actual. Drive my car ja ha recol·lectat més de mig centenar de premis, entre els quals el Globus d’Or a la millor pel·lícula estrangera, i és més que probable que als Oscar accedeixi a la mateixa categoria i torni a guanyar. Inspirada en un relat de Haruki Murakami, la pel·lícula dura gairebé tres hores, justificadíssimes perquè, a més de bandejar de soca-rel qualsevol indici de badall, són necessàries per anar macerant els personatges i el seu món interior; que la pel·lícula es pren amb calma el seu temps narratiu ho demostra el fet que els crèdits no apareixen fins més o menys el minut 40.

De cop i volta, Hamaguchi ens recorda la importància (i la vigència) d’aquest cinema modern que van emblematitzar Antonioni o Bergman, perquè la seva proposta és la mateixa: l’escrutini a fons d’uns éssers que pateixen molt. El protagonista és un director de teatre que acaba d’enviudar. Havíem vist l’estreta relació que mantenia amb la seva dona (personatge fascinant creant històries orals) i el paper crucial que tenia en la seva feina, ja que li gravava els textos de les obres per representar perquè els repassés durant els trajectes en cotxe. L’enregistrament dels diàlegs de l’Oncle Vània de Txékhov i els assajos amb un grup d’actors de diferents nacionalitats seran decisius per al desenvolupament de la trama, així com les noves relacions del protagonista amb un actor tan sensible com enigmàtic (i capaç de dur a terme un acte de violència extrema, que intuïm abans de coneixe’l gràcies a un ús magistral del fora de camp) i amb la jove xofer que li han imposat, una criatura tan trencada per dins com ell.

Drive my car parla del buit sentimental, del dolor i dels patiments compartits. I del refugi i caràcter terapèutic de l’art. La permanent serenitat de la posada en escena potser és l’encert més rodó, però també detalls preciosos: la delicadesa del llenguatge dels signes o el pla, dolç i poètic, de dues mans i dues cigarretes emergint del cotxe silenciosament. ●

LV Fotograma de la pel·lícula Drive my car