Un monsieur Hulot sense Tati

El brindis

Direcció: Laurent Tirard

Intèrprets: Benjamín Lavernhe, François Morel, Sara Giraudeau, Guilaine Londez Producció: França, 2020.88 minuts. Comèdia. ★★★

Sempre impertèrrit, encara que el món s’esfondrés al seu voltant, el genial Jacques Tati (1907-1982), creador de l’immortal personatge de monsieur Hulot, també era un humanista que aconseguia una cosa tan humana com fer-nos riure de nosaltres mateixos. Com va escriure André Bazin, genial teòric cinematogràfic, “abans de fernos riure, Tati crea un univers”. Aquesta menció inicial és obligada perquè l’actor Benjamin Lavernhe sembla imitar l’estil de Tati en molts moments d’El brindis, i també el Roberto Benigni de La vida és bella. El personatge és el de l’Adrien, un home de 35 anys que en plena crisi personal ha d’assistir a un sopar familiar que imagina que serà interminable i exhibicionista. Amb problemes amorosos, aquest hipocondríac sempre temorós de tot, té por de perdre el seu improbable lloc al món.

Ell anhela recuperar la nòvia, la dels seus somnis, i durant la insofrible trobada familiar no deixa de trucar-li al mòbil, però ella no li respon. Per empitjorar encara més les coses, durant el sopar el seu cunyat, que es casarà pròximament amb la seva germana, li demana públicament que pronunciï un discurs al casament, una cosa que terroritza aquest ésser devorat per les pors i els fantasmes interiors. Aquest serà un altre gran malson per sumar als anteriors. No convé aportar més dades sobre un argument gens innovador, però que Tirard, també guionista, amplia servint-se de l’elenc d’actors, essencialment de Lavernhe, que sembla que és dins i fora de la pel·lícula, perquè sovint no parla amb els altres personatges, sinó per als espectadors, que converteix en partícips del seu pànic davant el món.

Tan singular personatge protagonista atrapa l’espectador gairebé sempre i de vegades el desconcerta amb les seves fugides de si mateix. “Soc incapaç de parlar en públic”, afirma, però es va veient expulsat del silenci que constitueix el seu refugi. El director aconsegueix immunitzar aquesta pel·lícula dels riscos del tòpic, els excessos romàntics i la desmesura narrativa. ●