La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Ara em demanen consells”
Res no queda de l’Ander Mirambell inicial; ja és referent internacional i banderer
–Deixi’m que li expliqui el que em va passar l’altre dia –em diu Ander Mirambell (38).
I em relaxo i me l’escolto. Ens hem assegut davant del mar de Badalona, és l’anticiclònic matí del 24 de gener. El dia està en calma, així és el repòs dels guerrers.
(Una setmana més tard, Mirambell pujava a un avió i volava a Pequín, escenari dels seus quarts Jocs Olímpics –quarts!–, i durant unes setmanes deixava enrere la seva estimada Irina, podi olímpic en sincronitzada el 2008, i en Kai, el petitó de la parella.)
Em diu:
–Estàvem en uns entrenaments d’una prova de la Copa del Món de skeleton i ja havia provat el circuit, de manera que en coneixia cada gir. Llavors em vaig acostar a un rival de Luxemburg i li vaig dir: “Quan surtis, posa el trineu a la guia esquerra i així arrencaràs millor...”.
–I...?
–Doncs que van venir els canadencs i em van dir: “Escolta, però dona’ns consells també a nosaltres!”. I tots ens vam posar a riure. Els vaig contestar: “Si vosaltres teniu quatre entrenadors i no sé quants preparadors físics! A vosaltres no us penso pas dir res”.
–I per què donava consells a un luxemburguès?
–I per què no? No em fa res ajudar algú de Malta o de les illes
Verges. Per mi, això no va de guanyar o perdre. Jo no vull que em recordin pels meus èxits, vull que em recordin com a persona. Haver disputat 181 curses i 92 proves de la Copa del Món, les medalles de la Copa Amèrica, els quarts Jocs... Això només són números. (...)
Així ha canviat la cosa.
Fa 17 anys, Ander Mirambell era un decatleta que estudiava Ciències de l’Esport i es deia i es repetia:
–Doncs jo vull ser olímpic.
I em parlava d’uns atletes brasilers que havien estat olímpics en bobsleigh.
I dels jamaicans dels anys vuitanta i noranta.
I d’Edwin Moses, que pretenia reeditar a l’hivern tota aquella glòria que havia aconseguit a l’estiu, doble or olímpic en 400 m tanques
(No ho va aconseguir: el gran Moses no va aconseguir mai qualificar-se en bobsleigh.)
–Ho intentaré en skeleton –deia Ander Mirambell.
I ningú no sabia de què parlava, perquè ningú no sabia què era l’skeleton.
(Gràcies a Mirambell, avui ja el coneixem: es tracta de la modalitat de trineu en què l’esportista es llança cap avall i amb el cap al davant; aquest hivern, Mirambell batia el rècord de velocitat punta del descens de Saint-Moritz: 139,9 km/h.)
Però tornem al 2005.
Ningú no sabia què era l’skeleton i Mirambell s’havia posat a estudiar-lo. Amb quatre estalvis s’ho havia manegat. Un ratllador de formatge com a sola (per no relliscar al gel), un uniforme prestat, un trineu de segona mà, un utilitari sense antilliscant que patinava i s’accidentava en aquelles carreteres de Déu...
Voluntariós, Mirambell ens explicava les seves aventures en llargs textos que compartia per correu electrònic. Es trencava un dit, o una costella. Quedava últim en un descens, no tenia entrenador, anava demanant consells als altres, es pagava les concentracions i els dinars. Dietes? I ara.
Després, per fi, queia un punt en una prova de la Copa del Món.
No arribava a temps a Torí 2006, però anava accelerant... Fins avui.
Amb Pequín 2022 ja són quatre Jocs i, a sobre, banderer (amb Queralt Castellet).
–Renoi, banderer –em diu–. Quan descobreixes les llegendes que ho han estat, no t’ho creus. I ho lamento, perquè la joventut valora poc el que és anar a uns Jocs. De petit, jo mirava Carros de foc i plorava. Aquestes coses no emocionen avui els joves.
–I després de Pequín, buscarà un altre cicle olímpic?
–És gairebé impossible. La situació familiar és una altra. Vull donar suport a la Irina i cuidarme de la família. Com a esportista, no hi ha ingressos. Com mantinc tot això? Però bé, ja hi pensarem quan torni, no li sembla? ●
No em fa res ajudar algú de Malta o de les illes Verges; per mi, el resultat no ho és tot”
La joventut valora poc el que és anar a uns Jocs; jo plorava amb ‘Carros de foc’”
Un altre cicle olímpic? Difícil, com a esportista no hi ha ingressos; ja hi pensaré a la tornada” Ander Mirambell