Idus de març

Ahir el BCE encara no va deixar clar cap on es dirigeix la política monetària, tot i que va assenyalar alguns possibles horitzons fins avui no considerats. Cal convenir que a nosaltres, a Espanya em refereixo, els tipus d’interès nuls o negatius, la compra d’actius (bàsicament públics) i la generalització dels crèdits a 3 anys a la banca a molt baixos tipus d’interès ens ha anat molt bé. O potser no tant. Perquè si bé aquesta política ha propiciat el creixement 2014-2019, ha estat suport fonamental en la covid i explica, en una mesura no menor, la recuperació del 2021 i els creixements que s’anticipen per al 2022, el cas és que també ha creat distorsions. Que no són menors: bombolles als mercats de deute públic i privat, borses i mercat immobiliari. En aquest últim, que les compres d’habitatge el 2021 hagin assolit l’any que va finalitzar al setembre prop de 620.000, una xifra inferior a les de 2004-2007 però que ja supera la del 2008, es pot interpretar com a expressió de la fortalesa de la nostra economia. O també com el resultat de la cerca de rendiment a un capital que, col·locat en actius financers de tota mena, presenta riscos d’altura evidents i/o guanys molt baixos o nuls.

En suma, un boom de valoració en els actius que genera preocupació, perquè aquella inflació és més preocupant que la dels preus al consum: distorsiona la col·locació de recursos financers, debilita la percepció de risc i, en particular, sembra les bases de futures crisis financeres. Si volen una visió precisa del que ha succeït als EUA amb les bombolles d’actius des dels anys vuitanta, els recomano el brillant treball de Christopher Leonard, publicat fa unes setmanes, i encertadament titulat The lords of easy money: How the Federal Reserve broke the american economy.

És en el context de la preocupació generada per aquesta doble inflació (la del consum i la d’actius)

Trencant amb una cautela exquisida, Lagarde va avançar que els preus de desembre i gener els han sorprès

on cal inscriure el que no va decidir ahir el BCE. Lagarde, que va reconèixer que la situació havia canviat, ho va xifrar tot a les noves dades que, justament, informaran les projeccions de l’staff del BCE el març vinent. Però trencant amb una cautela exquisida va avançar que els preus de desembre i gener els han sorprès i no va rebutjar, encara que tampoc va afirmar, que aquest 2022 pogués finalment preveure una pujada de tipus que, en cas que es produís, seria certament gradual. Perquè va assenyalar que els riscos de la inflació són alts: la taxa d’atur de la zona de l’euro (7%) és la més baixa dels últims anys i la taxa d’activitat s’ha recuperat, tot i que encara aquesta positiva situació del mercat de treball no s’ha traslladat a salaris.

Resum? Incertesa al Banc Central Europeu i en tots nosaltres: caldrà acostar-se als idus de març per poder saber, una mica més, el que ens oferirà l’oracle.