Joaquín Luna I ara, dos torns per sopar...

La covid s’allunya; l’afició per les normes es queda? Tots sabem que el Pisuerga passa per Valladolid, però també banya Torquemada i a ningú no se li acut treure’n profit.

Visc sense viure en mi. La postpandèmia amenaça de rematar la vida nocturna, sobretot si per reactivar els negocis s’incorre en la temptació d’enfilar-se al “tsunami normatiu”, que, en teoria, era provisional.

–A dos quarts de deu? Ara tenim dos torns, a les vuit o a un quart d’onze.

Em vaig quedar petrificat. Ja sé que el Donbass treu fum, els grups de divorciats es reactiven amb energia inquietant i demà és festa, però... molts restaurants ens volen fer passar per l’adreçador de sopar massa aviat o massa tard?

Com que hem acatat tantes normes, restriccions i pals de cec –quin Nadal tan apagat a Catalunya per no res!–, hi deu haver qui digui aquesta és la meva ocasió i aspiri a disciplinar els clients a força de reglar els sopars com als geriàtrics, sense tenir en compte que potser s’han acostumat a Glovo, a mirar sèries pèssimes i fer trobades a casa. I en lloc de dos torns al màxim d’ocupació es poden quedar a Torquemada, per on passa el Pisuerga sense fama ni prestigi.

Tot negoci és ben lliure de prioritzar la conciliació familiar per davant dels desitjos del client, de buscar més rendibilitat i de tornar a la carta impresa o continuar amb un QR. Només faltaria! De la mateixa manera que el client és ben lliure –i jo molt partidari– de negar-se a sopar a l’hora de les gallines o a les onze perquè, esclar, ho sentim, ja se sap, la seva taula encara no està lliure, però no és cosa nostra, sinó dels egoistes comensals del primer torn que estaven tan a gust fent sobretaula.

El lector hostil dirà: quina ximpleria! Servidor és dels que pensen que en els detalls s’entreveuen els grans canvis. La temptació de prolongar l’estat mental submís de la pandèmia pot semblar una ganga per a molts. Si la gent s’ha empassat tantes coses, no s’empassarà ara un petit gran canvi?

A mi em sembla un senyal d’alarma –i un tret al peu– això de voler fixar dos torns per sopar als restaurants. Si no m’han domesticat les nòvies... ●

Si ens hem empassat tantes normes... per què no imposar-ne una més als clients dels restaurants?