La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Tothom ha fet servir els drets de les afganeses com un eslògan”
Les activistes Zarifa Ghafari i Sima Samar reflexionen sobre la situació de l’Afganistan
Nascuda el 1957, Sima Samar recorda un temps en què el seu país, l’Afganistan, “era pobre, però relativament estable”; tot estava per fer en matèria d’igualtat, però va poder anar a l’escola i estudiar Medicina. Quan es va graduar, havia esclatat la guerra. Estava a punt d’arribar un llarg període de foscor per a les afganeses, sotmeses a les lleis medievals del règim talibà per a les dones.
“Quan jo vaig néixer, el 1994, es pegava a les dones en públic pel fet de portar mitges blanques”, recorda Zarifa Ghafari, filla d’un coronel assassinat pels talibans per provar d’acovardir-la i fer-la dimitir del seu càrrec com a alcaldessa. Va resistir tot i que ara viu exiliada a
Alemanya. “És una cosa temporal. No sé si demà, el mes que ve o l’any que ve, però tornaré”, insisteix.
Samar i Ghafari són dues de la desena d’activistes afganeses homenatjades la setmana passada al Parlament Europeu com a finalistes de l’últim premi Sàkharov a la llibertat de consciència. Pertanyen a dues generacions diferents, però el seu diagnòstic sobre el que ha passat al país durant les últimes dues dècada és idèntic i no deixa ningú gaire bé, tampoc els seus.
“L’Afganistan és un enorme fracàs col·lectiu, un fracàs del Govern, els seus ciutadans i la comunitat internacional”, afirma la doctora Samar, exministra d’Afers de la Dona. “Per mi és clar, tots tenim la culpa: els ciutadans, el Govern, la comunitat internacional, els mitjans, els homes, les dones...”, admet Ghafari, que acusa “també a tothom” d’utilitzar “els drets de la dona com un eslògan” en benefici propi, inclòs el Govern afganès per aconseguir diners internacionals.
A tots els anava bé dir que tenien una dona governadora o una alcaldessa com ella, “però després no teníem suport per fer la nostra feina”, afegeix la jove afganesa. El seu primer dia de feina va ser rebuda amb bastons i pedres. Va trigar mesos a tenir protecció oficial per poder treballar. Va rebre diversos atemptats. Sabia que podia morir. L’any passat van matar el seu pare.
Amb la seva família amenaçada, quedar-se no era una opció quan els talibans van recuperar el poder, però detesta l’etiqueta de “refugiada” o “exiliada”, explica Ghafari en una entrevista amb aquest diari. Hi ha, en la seva veu, ràbia genuïna quan parla dels “jocs de poder idiotes” lliurats per les grans potències a costa del seu país durant dècades, però també s’intueix un sentiment de què l’actriu Angelina Jolie, enviada especial de l’Acnur per a les dones afganeses, va parlar en el seu discurs telemàtic a la inauguració de les jornades: la culpa perquè ara no és al seu país.
A Samar la caiguda de Kabul la va sorprendre de viatge familiar als Estats Units. No va poder tornar ni acomiadar-se. Per segona vegada a la vida, viu a l’exili. Els talibans han continuat amenaçant la seva família i les seves aparicions als mitjans han estat escasses. Els seus ulls s’entelen quan recorda tota la feina feta per crear el Ministeri d’Afers de la Dona o la Comissió de Drets Humans, institucions clausurades amb el retorn dels talibans al poder. “Teníem 500 empleats, 14 oficines, tanta feina...”, evoca, emocionada, Samar, de 65 anys.
“La doctora Samar i les dones de la generació de la meva mares ens van obrir portes. Elles van començar de zero, però nosaltres també. Ens vam trobar amb un país en guerra i vam haver de construir el món que volíem. I llavors, de sobte, bum, se t’ensorra tot. Dol”, comenta per la seva part Ghafari, soltera amb 27 anys, un escàndol per als estàndards del país, tot i que feliçment promesa. Ara pensa en la seva cosina, que estava a punt d’acabar els estudis de secundària i somiava a anar a la universitat. “Les dones afganeses sempre hem de començar de zero”.
Des que els talibans han recuperat el poder, “no fan més que parlar de les dones, del que podem fer i del que no. Si un dia no quedessin dones a l’Afganistan, què farien, de què parlarien? Han de deixar-nos en pau. No som el seu projecte”. El mateix diu a la comunitat internacional: “Deixin de mirar l’Afganistan com un projecte. Som un país de 44 milions de persones”. La solució als seus problemes, conclou, només pot venir de dins. ■
“Si un dia no quedessin dones a l’Afganistan, què farien els talibans, de què parlarien?”