Una veu per a l’eternitat

15 anys després de la seva mort, Oswald Laurence continua dient “Mind the gap”

Les xarxes socials han descobert la seva gran història d’amor, l’Anna Karénina, Cims borrascosos o el Gran Gatsby de l’era de Twitter, Instagram i Facebook. Els protagonistes són Oswald Laurence, un actor de poc èxit, que va arribar al cim de la seva carrera quan va aparèixer com a personatge secundari en uns quants episodis de la sèrie de televisió

El santo, amb Roger Moore, i Margaret McCollum, metgessa de la sanitat pública britànica.

Com gairebé totes les grans històries d’amor, té un punt de tristesa. Es van conèixer el 1992, un moment en què ell, per guanyar-se la vida a l’Anglaterra de John Major, havia aparcat la seva professió i exercia de guia turístic per a una agència de viatges i una companyia de creuers. Els seus camins es van creuar quan la Margaret, que llavors tenia trenta-set anys, va anar al Marroc amb uns amics i se’n va enamorar. Primer, de la seva veu.

Era una veu extraordinària, com la de Manel Vich, tants anys al Camp Nou, o la de Matías Prats pare retransmetent corrides de toros i partits de futbol a l’Espanya del franquisme i la transició, o la de Vin Scully a l’estadi dels Dodgers de Los Angeles. Greu, clara, precisa, plena d’autoritat i, al mateix temps, minimalista. Margaret no s’hi va poder resistir. Van començar a sortir durant aquelles vacances, van viure junts onze anys al nord de Londres i es van casar el 2003. L’Oswald va sucumbir el 2007 a uns problemes cardiovasculars que l’afligien.

Però la Margaret no va ser la primera que va sucumbir a la seva veu. Molt abans, a finals de la dècada dels seixanta, ho havien fet els responsables del metro de Londres, que li havien pagat dos-cents euros per gravar l’icònic missatge de Mind the gap, amb què s’adverteix els usuaris de la distància de separació entre els vagons i l’andana (tot i que cada any hi ha accidents perquè la gent s’hi ensopega).

Després de la mort d’Oswald Laurence, la seva vídua, que avui té 67 anys, va continuar exercint com a metgessa. I sempre que agafava el metro per desplaçar-se per la ciutat, i encara que hagués de fer marrada, procurava passar per l’estació d’Embankment, a la Northern Line, l’única de les 242 que formen part de l’Underground on continuava sent el seu marit qui li recomanava anar amb compte amb el forat de diversos centímetres que hi ha entre els cotxes i la plataforma . De vegades, quan sentia molta nostàlgia, fins i tot hi anava expressament, s’asseia en un banc i deixava passar diversos trens per sentir-lo dir: mind the gap, mind the gap.

Quin no seria el seu disgust quan el 2012, cinc anys després d’enterrar el seu marit, va passar per Embankment i es va trobar que la seva veu havia desaparegut, reemplaçada per una altra de completament mecànica d’un anunci digitalitzat. Desolada, es va adreçar a Transport for London, l’empresa que gestiona el metro. La seva història va tocar una fibra sensible de la burocràcia, que va remoure cel i terra per trobar als arxius una còpia de l’enregistrament de Laurence, per tal restaurar-la, registrar-la en un CD i enviar-la-hi. No només això, sinó que la van tornar a posar a la megafonia de l’estació.

D’aquesta manera, l’exactor i guia turístic continua, d’alguna manera, viu no només per a la Margaret, sinó per als 1.250 milions de persones que cada any utilitzen l’icònic tube,

el més vell del món (es remunta al 1863) i el més llarg d’Europa (402 quilòmetres), amb onze línies que aviat es convertiran en dotze amb la inauguració de l’Elizabeth Line. En un mateix moment circulen fins a 543 trens fent ziga-zaga per tota la capital i els voltants. De les 242 estacions, la més antiga és Baker Street; la més profunda, Hampstead, a seixanta metres per sota de terra, i la menys freqüentada, Roding Valley, prop del bosc d’Epping. La primera escala mecànica es del 1911, i la més costeruda és la d’Angel, que baixa (o puja) vint-i-set metres. Algunes van servir de refugis antibombes durant la II Guerra Mundial, d’altres estan abandonades i només s’utilitzen per filmar pel·lícules d’època, i visites turístiques ocasionals en què Oswald Laurence po

La seva vídua solia anar de tant en tant a l’estació d’Embankment per escoltar el missatge, gravat el 1969

dria fer de guia o posar la veu, però no ho fa.

El cas de la Margaret i l’Oswald ha causat commoció a les xarxes socials, però fa ja més de dos anys que a ella no se la veu per Embankment. Potser per la pandèmia. O perquè pot escoltar la veu del seu marit sempre que vulgui a casa amb el CD. Totes les històries d’amor, fins i tot les de Madame Bovary, Jane Austen i Emily Brontë, tenen alguna cosa de prosaic... ●

MIKE KEMP / GE Y