Jo, minoria absoluta

La votació de la reforma laboral ha estat a punt d’enfonsar la legislatura. Toca reconstruir la coalició. I tenir en compte que no hi ha una onada socialdemòcrata a Europa. El que importa és tenir una causa política. En té, la Moncloa?

Com podem titular el que va passar dijous amb la votació de la reforma laboral? Com vam dir dilluns, codi vermell. Així fins al juny. No era una votació qualsevol. I ha estat a punt d’enfonsar-se tota la legislatura. A punt que saltés feta miques la coalició. Resultat: mentre els caoba acumulen derrotes, la majoria absoluta PP-Vox avança. Per tant, toca congelar la partida. Construir perspectiva. En 22 apunts:

1. Fa un any, Múrcia. Avui, Navarra. Quan no et respecten, t’enganyen. Com ens deia la nostra mama, ma-ma-ma-ma... (grans

Esteban Navarro, Rigoberta Bandini i Stefano Maccarrone).

2. Pactar amb un partit que la pròxima legislatura no serà al Congrés no sembla un pla sense fissures ni, com diria Gabriel Celaya, una arma carregada de futur.

3. La majoria caoba no només no existeix, sinó que és una trampa. És una matrioixca que amaga la dreta cantant la Gran Coalició.

4. Davant el dubte, si el PNB no és en una votació, rumia-t’ho dues vegades. I quan hi vol ser tant sí com no, també. En el que és bo i en el que és dolent. Bona brúixola.

5. ERC es va equivocar no donant suport a la reforma laboral. Homenatjant Gabriel Rufián, “l’esquerra lleparà, aquí palmem

tots”. Sense un PSOE fort, ells a la llarga també palmaran. Observeu les cares dels republicans durant la confusió de 40 segons després de la votació.

6 . La majoria de la investidura és la més estable. Amb la majoria és probable arribar al gener del 2024. Sense, impossible.

7. El xoc dins la coalició divideix i confon l’electorat i els situa de derrota en derrota... A la coalició progressista la succeirà una altra coalició. És llei de ferro. Per tant, salut de ferro.

8 . La unitat de l’esquerra la representa Pedro Sánchez. A més, és el pare del laborisme que va néixer després de la pandèmia. Aquest és l’eix des d’on cal avançar. 9. L’èxit de Yolanda Díaz i el de Nadia Calviño en qualsevol norma és del president. El referèndum a les generals serà sobre el seu Govern. El de ningú més. L’abraçada dels tres després de la votació ho diu tot. Estan junts en això.

10 . L’onada socialdemòcrata a Europa no existeix. Ni a Alemanya ni a Portugal ni a Itàlia ni a França; el que hi ha no són les causes polítiques. I es tracta de desplaçar el centre a la teva causa, no de moure’s a un centre que no existeix. Fukuyama continua viu, i la pregunta és: quina és la teva causa?

11. Lliçó ibèrica: António Costa va convocar eleccions a Portugal després de perdre el pressupost, com Sánchez el 2019, i va obtenir premi. Això és l’únic que es pot importar: tenir un perquè, per a què. La dreta el té: la restauració.

12. A Alemanya no va guanyar la socialdemocràcia, sinó la millor creació d’Angela Merkel: el seu ministre Olaf Scholz.

13. A Portugal no va guanyar la socialdemocràcia, va perdre la geringonça. Atenció: l’ona expansiva portuguesa és un no a Frankenstein. No a més socialdemocràcia.

14 . I Frankenstein és Sánchez i Díaz. No hi hauria d’haver complexos per ser el Prometeu modern. Només revitalitzant la coalició es vencerà PP-Vox. La coalició és un moviment guanyador que ha de tornar a trobar el foc.

15. Frankenstein és bo. Tothom hauria de rellegir el llibre de Mary Shelley, que comença amb un extracte d’aquell poema màgic de John Milton que és El paradís perdut: “Oh, déu creador”.

16 . Espanya no és Portugal. Lluny del bipartidisme lusità, el nostre univers és una constel·lació de planetes multipartidista amb diversitat d’eixos: esquerra-dreta, centre-perifèria, dins-fora, l’ordre-caos, el nacional-popular...

17 . No hi ha dues Espanyes, sinó tres: la progressista, la conservadora i l’Espanya que és nacionalista, independentista, sobiranista, regionalista, provincialista, cantonalista... Som així, no és una condemna. Espanya és un país extraordinari.

18. Mentre a Itàlia regna la tecnificació de la política, l’esquerra de Luigi Di Maio i Giuseppe Conte discuteix, el caoba Matteo Renzi suca a totes les salses, on és la socialdemocràcia?

19 . A França continua l’oda a l’extrem centre amb la socialdemocràcia a segona divisió. Es diu que hi ha un nou candidat socialista: Francois Hollande!

20. Des d’aquestes jugades, qui perd la Moncloa? Els caoba. Qui la guanya? Els blaus. Urgeix un missatge procoalició.

21. Aquesta setmana el PP se situa en un 29% i el PSOE a prop d’un 23%. Quilòmetre zero. Uns poden tenir el tronc (llei de vida), però avui només Sánchez balla amb nan vermell.

22. Això últim ho vaig escriure al diari Expansión el 2017, a l’article titulat “Sánchez pot ser president”. I ho podria tornar a ser, si vol. El camí: audàcia és Sánchez. I Sánchez és audàcia. Adeu, caoba.

Sabem el ritu quan es fa la maleta. Podeu estar d’acord amb tots, un o cap dels punts. Com diu el millor àlbum d’Extremoduro: “Jo, minoria absoluta”. Mentrestant, totes i tots, en ple codi vermell. ●

Sánchez celebrant l’aprovació de la reforma laboral dijous amb Díaz i Calviño