Una mica de ‘glàsnost’ aquí

Després del que ha passat al Congrés amb la reforma laboral i al Parlament amb l’escó de Pau Juvillà em venen al cap una sèrie preguntes que només tindran resposta certa quan tinguem ocasió de votar en unes o altres eleccions: castiguen els ciutadans els partits que no fan el que diuen, els partits que no saben explicar el que fan, i els partits que simulen ocupar-se de l’interès general però anteposen la tàctica i la trinxera? A Madrid i a Barcelona, hi ha una mica de tot: impostures, rigideses, transfuguisme, jugades mestres, maniobres espúries, malapteses, deslleialtats, rampells de guinyol, cinismes revestits de coherència i fanatismes revestits de necessitat.

Passen factura o no aquests vodevils als qui els protagonitzen? La tranquil·litat amb què es representen indica que molts polítics confien completament en la memòria escassa del votant, així com en el costum de la ciutadania quan es tracta d’empassar-se i pair moments lamentables. Les bases més mobilitzades de cada opció, les que tenen un efecte tractor entre els electors, tendeixen a reforçar les seves posicions a partir de bombolles de sentit dins de les quals no penetra res que qüestioni el missatge del líder de torn.

Aquests dies hem vist com l’entorn de Casado provava de presentar un error humà com una fallada tècnica i també hem vist com els partidaris de Laura Borràs protestaven simplement perquè els periodistes relataven la seqüència de decisions a la Cambra catalana. D’altra banda, les aparicions de Rufián per explicar el no d’ERC a la reforma laboral han recordat més un enuig de pati d’escola que el criteri d’una força de govern.

Potser és el moment d’importar –salvades totes les dis

La passivitat i la indiferència formen part de la desafecció democràtica

tàncies que calgui– un concepte que procedeix d’un altre lloc i un altre temps. He tingut la idea mentre donava una ullada a un exemplar de Perestroika, llibre que va escriure Mikhaïl Gorbatxov per donar a conèixer el seu programa reformista per a una Unió Soviètica que s’encaminava cap a la seva total descomposició. Gorby va impulsar un procés de transparència o d’obertura que va denominar glàsnost, i que va justificar a partir del següent argument: “El poble ha de saber què va bé i què va malament, a fi de multiplicar el que és bo i combatre el que és dolent”. El líder soviètic estava convençut que més veritat en la vida pública apuntalaria el seu recorregut, per això va consignar que “el potencial moral de la nostra societat ha entrat en acció; la raó i la consciència comencen a recuperar el terreny perdut davant la passivitat i la indiferència que corcaven els cors”. Va ser molt optimista.

La passivitat i la indiferència sobrevolen el nostre paisatge i formen part de la desafecció democràtica i del caldo de cultiu de l’extrema dreta. Els grans partits, a Madrid i a Barcelona, haurien d’apostar per una certa glàsnost, millor abans de patir una trompada a les urnes.