Arriba la sequera

Espanya és un país tradicionalment sec. L’impacte del canvi climàtic accelera aquesta sequedat amb l’increment progressiu de les temperatures i el descens de les pluges. El resultat és menys aigua disponible per a un consum més gran. Però encara no s’ha pres consciència de la gravetat d’aquesta situació i de la necessitat d’adoptar mesures urgents per millorar l’eficiència en el consum d’aigua. Això és especialment important en els cultius agrícoles de bona part del país, que consumeixen el 82% dels recursos hídrics i on es registra una despesa excessiva. És molt necessari, per tant, invertir en la millora tecnològica del sector agrari per poder regar les mateixes superfícies amb molta menys aigua. Això és fonamental perquè la potent agricultura espanyola pugui continuar sent l’horta d’Europa amb un clima que serà cada vegada més advers. No fer-ho així pot ser la ruïna a mitjà termini.

Ara, quan el país afronta un altre any molt sec –el segon amb menys precipitacions del segle– tornen a sonar totes les alarmes. Però poca cosa es pot fer davant la sequera tret d’imposar restriccions al consum o fer rogatives. La feina s’havia d’haver fet abans amb una administració millor i prudent dels recursos hídrics en el conjunt dels usos i sistemes d’abastament del territori. La política hidrològica d’Espanya necessita una urgent posada al dia per fer front a l’amenaça de l’escalfament global. No es pot fabricar aigua, excepte a les plantes dessalinitzadores de l’aigua del mar, i per tant cal gestionar-la millor. A Catalunya, arran de la greu sequera soferta fa anys, es van construir dues plantes dessalinitzadores i ara se’n projecta una tercera. Alhora s’ha desenvolupat una planta depuradora per fer possible la reutilització total de l’aigua, tant per a usos agrícoles, industrials i fins i tot per a consum humà.

Aquesta és una via en la qual caldrà avançar molt en el conjunt de l’Estat.

Actualment a Catalunya s’estan utilitzant les dues plantes dessalinitzadores existents per contribuir a mantenir el volum dels embassaments. Gràcies a això els pantans catalans estan al 56% de la seva capacitat, en un nivell que és la mitjana dels últims divuit anys, davant el 85% de l’any passat. Aquest gran descens s’explica perquè el 2021 ha estat l’any més sec des que hi ha registres en àmplies zones del litoral, encara que gairebé tot el territori presenta dèficits pluviomètrics destacats. Atesa la perspectiva que aquesta situació es prolongui a la primavera i a l’estiu, la Generalitat té previst declarar ben aviat la prealerta a la regió de Barcelona, així com a d’altres comarques.

La mitjana dels embassaments espanyols, a diferència dels catalans, ja es troba per sota de la meitat de la seva capacitat. En concret en el 44,7%. A les conques del Guadalquivir i del Guadiana, la situació comença a ser molt preocupant, ja que les reserves han caigut per sota del 30%. Des de diversos àmbits es denuncia, en aquest sentit, que els embassaments de bona part d’Espanya estan deixant d’exercir la funció que inicialment tenien assignada, que és reduir o temperar la variabilitat de la precipitació al llarg d’un any o entre diversos anys per acumular reserves i superar els períodes de poques pluges. En lloc d’això s’han convertit en simples estacions de transferència, des d’on l’aigua es reparteix de manera immediata, independentment de si plou o no, per atendre una demanda agrícola excessiva.

Cal insistir en el fet que les sequeres a Espanya no són conjunturals. A causa del canvi climàtic se’n reforçarà més el caràcter estructural. Això requereix, com hem dit, un canvi urgent de la política hídrica per gestionar millor una aigua que cada vegada serà més escassa i cara. ●

L’escassetat de pluges i l’augment de despesa d’aigua redueixen les reserves a un nivell crític