Noblesa de la dificultat

Recordava l’altre dia Joan Manuel del Pozo, filòsof i exconseller de Maragall, un episodi cervantí. Sancho té problemes i el Quixot, per animar-lo, li diu: “En la dificultad está la nobleza del empeño”. Ho va explicar durant la seva intervenció a les Jornades per renovar el consens lingüístic a Catalunya, que va organitzar la Fundació Campalans, vinculada al PSC. El 1933, Rafael Campalans va escriure Política vol dir pedagogia, un llibre que, als antípodes del sovietisme, defensava que les idees socialistes arrelarien si els polítics sabien ser pedagogs. Amb el temps, el llibre de Campalans va ser reduït a un eslògan, “política és pedagogia”, que va tenir un cert predicament en els millors anys de l’antifranquisme. Però de seguida va quedar escombrat com una forma ingènua d’entendre la política. El van substituir el propagandisme, els càlculs maquiavèl·lics i la demonització de l’adversari, ara tant de moda.

Les Jornades pel consens lingüístic han estat un èxit. No pas de repercussió mediàtica (el consens és poc excitant per al periodisme sempre àvid de carnassa, foment de lectors fanàtics). Però sí de sentit. Hi van participar pedagogs com Assumpta Baig i Juli Palou, sociolingüistes de la talla d’Albert Branchadell, Emili Boix i Paquita Sanvicén, juristes com Antoni Bayona, experts en història cultural com Jordi Font i Jordi Amat, escriptors i periodistes com Emma Riverola i Rafael Jorba, entre molts altres. També des del públic van participar-hi representants d’Escuela de Todos i d’Òmnium Cultural. Els diàlegs, organitzats en diverses taules, estan penjats a YouTube i conformen un bon do

Revitalitzar el català en un marc de retrobament i reconeixement mutu

cument de partida per avaluar la situació actual del català, que ha perdut vitalitat; i per trobar solucions legals i polítiques al cul de sac actual, presidit per la politització de les llengües, la famosa sentència del 25%, la divisió dels catalans i la persistent ressaca dels quasi deu anys de procés.

Les intervencions van desmuntar mites. Per exemple: la immersió, iniciada a Santa Coloma de Gramenet, no va ser pensada com un model d’escola, sinó com una tècnica d’ensenyament que, a més, no implicava de cap manera l’exclusivitat del català. O aquest altre: la quota del 25% és deguda al fet que el Parlament o el Govern han ignorat que havien de regular la vehicularitat de les llengües a l’escola d’acord amb una ja vella sentència del TC. De l’ús social del català, se’n van donar dades: de moment, els consumidors de música, llibres i teatre català són unes 250.000 persones; el preu de l’habitatge determina que la nova immigració no es relacioni mai amb catalanoparlants. Sobre el consens lingüístic, es va dir que no pot ser una illa: als anys 80 formava part d’un pacte social i polític entre catalans, que caldrà renovar; cosa que implica necessàriament el reconeixement del valor social i cultural del castellà.

Potser el moment més autèntic de les jornades va tenir lloc en la darrera taula, en la qual es van reunir, entre d’altres, la consellera Irene Rigau dels governs de Pujol i Mas, i Fernando Sánchez Costa, president de Societat Civil. Malgrat la tensió de la trobada, totes dues intervencions van fer brillar espurnes d’esperança. Va ser en aquesta mateixa taula que J.M. del Pozo va pronunciar la frase de Cervantes. Tornar al consens serà molt difícil. Però l’objectiu, per noble, s’ho val: revitalitzar l’ús del català en un nou marc de retrobament social i de reconeixement del castellà. “En la dificultad está la nobleza del empeño”. ●