Joana Bonet

Per a què ens estimen?

Naixem i reproduïm desesperadament els primers gestos que ens envolten, per això el nostre talent ocult per a la interpretació. Tots som actors i actrius que ens preparem per entrar en escena, i creiem que, actuant, podrem transformar alguna cosa. Per això mesurem la impostura, i més quan en aquest regne s’imposa com a mandat la naturalitat, encara que sigui forçada. “Sigues més natural!”, li exigeix l’assessor al candidat quan posa ben allunyat de tota espontaneïtat.

M’enlluernen les meves amigues actrius: amb quina bravura deixen de ser elles i encarnen personatges que semblen autèntics, absorbint un dolor o una frivolitat que no han experimentat mai. Elles em van recomanar El actor y la diana, de Declan Donnellan, un llibre que convida a descobrir els misteris de la vida. El dramaturg, en comptes de preguntar-se per què?, prefereix qüestionar-se per a què? El canvi és radical. Per exemple, no arribarem a saber mai per què Julieta s’enamora de Romeu, però sí, en canvi, que la seva missió en la vida és estimarlo desafiant el destí.

Així com l’escriptora, el xef o els músics escriuen, cuinen i componen per ser més estimats, en la vida minúscula solem actuar per obtenir afecte. En lloc d’adeptes en diem seguidors, i les pantalles contribueixen a fer que establim una falsa complicitat que rebenta l’ego. El meu amic Basilio Baltasar em va assenyalar una frase de l’actriu Belén Cuesta a Jot Down que l’havia impactat, venia a dir: viure de l’estima dels altres és una merda. “Una filòsofa”, va concloure Baltasar. Perquè, confosos per les nostres actuacions meritòries, pensem que el món ens deu alguna cosa. Que ens correspon un aplaudiment, una reconeixença. I en aquest agut procés d’infantilització d’una societat que necessita aduladors per combatre l’horror vacui, continuarem preguntant-nos equivocadament per què no m’estimen?, en lloc de per a què m’estimen? ●

En la vida minúscula solem actuar per obtenir afecte