La Vanguardia (Català-1ª edició)
Somriures congelats a Montjuïc
L’enlairament de l’aviació comercial a Espanya va passar per Barcelona com a escala al Marroc; Alfons XIII no veia de bon ull la presència de francesos a l’espai aeri espanyol
Majestat, majestat. Quedi’s un moment! Li hem d’explicar en primera persona com està evolucionant la nostra companyia aèria”. La petició va ser de Beppo de Massimi dirigida a Alfons XIII, quan el monarca va accedir a visitar l’estand de la Latécoère a la IVa exposició de l’automòbil i l’aeronàutica del 1925. El rei espanyol havia provocat la ira dels francesos quan, després de visitar gairebé un per un els participants aeronàutics del saló, va desviar el seu camí quan va arribar al de la pionera de l’aviació comercial.
A la foto, inèdita a Espanya i recuperada per la Fundació PG Latécoère, hi apareixen el rei i el marquès de Massimi conversant amablement davant d’un novíssim Farman, avió que s’havia transportat des de França amb tren. Rere els somriures de cortesia, s’hi amagava una fredor, per part del rei, que anava més enllà del que és raonable: era mania personal cap a tothom que tingués a veure amb la presència i l’evolució de l’aviació comercial francesa a Espanya. I és que la Latécoère, rebatejada després com a Compagnie Generale Aéropostale i el gerent del qual a Espanya va ser aquell noble i home de negocis francoitalià, va tenir moltes dificultats per aconseguir els primers permisos per poder arrencar la línia de correu aeri entre Tolosa de Llenguadoc, Casablanca i Rabat. A causa de les característiques dels avions d’aquells temps, aquests havien de fer, obligatòriament, escales per proveir-se en tres aeroplaces: Barcelona, Alacant i Màlaga.
Després de la Primera Guerra Mundial, el besavi de l’actual monarca i molts dels ministres de l’època van demostrar una clara germanofília i un proteccionisme exacerbat, que en el cas de l’aviació comercial, va quedar patent amb la negativa d’Espanya de firmar les conclusions de la CINA del 1919, primera Convenció Internacional de Navegació Aèria.
La línia França-Marroc va arrencar amb moltes traves al seu pas per Espanya. Va coincidir amb les presses del govern per concessionar serveis de correu aeri entre diferents punts d’Espanya. Un exemple va ser la línia Sevilla-Larraix: s’hi van presentar set empreses. Després d’una primera selecció, el grup es va reduir a dues: Talleres Hereter i la Compañía Española de Transportes Aéreos, liderada per Manuel Aznar, director del diari El Sol, que actuava com a empresari espanyol, requisit necessari per a les aspiracions de Pierre Latécoère i Beppo de Massimi, que figuraven en aquesta societat com a consellers.
Com recorda l’historiador aeronàutic Luis Utrilla, el 23 de gener del 1921 la comissió d’avaluació del concurs va dictaminar que la concessió s’havia d’atorgar a la companyia d’Aznar per clars mèrits. Tot i això, les protestes promogudes als cercles polítics madrilenys per l’enginyer Jorge Loring, representant d’Hereter, van canviar el joc. Ell va aprofitar les seves bones relacions amb alts càrrecs del Govern espanyol per canviar el resultat de la concessió. “Loring insistia en la participació de Latécoère en el projecte per a la línia de Sevilla, una circumstància podia trencar la condició d’espanyolitat de la companyia, una posició patriotera que era fomentada des de tots els àmbits del Govern, l’administració i fins i tot de la Corona”, indica Utrilla.
Els empresaris francesos van conèixer de nou el pes de l’aparell de l’Estat en tots els àmbits, inclòs el transport aeri. El van viure tant per l’exasperant burocràcia com a excusa per a qualsevol moviment, com per actes fins i tot més evidents com la fredor del cap de l’Estat en aquella trobada a la fira del 1925. Tot i que l’aerolínia va plantejar l’esdeveniment de Barcelona com una operació de promoció en què va invertir una fortuna i fins i tot va fer aterrar un segon avió a Montjuïc, les cròniques en premsa sobre la seva presència van ser escasses. La discreció amb què es realitzaven els vols postals i els primers serveis de transport de passatgers al seu pas pel Prat eren tals que, una vegada, Albert I, tercer rei dels belgues, no va ser rebut per ningú a la seva arribada a Barcelona. El monarca, conegut per la seva passió pel muntanyisme, l’aventura i per canviar el cognom Saxònia Coburgo Gotha per De Bèlgica per a la seva família, va acabar menjant un senzill estofat de mongetes que li va preparar l’esposa de l’aviador Vanier, al cobert de l’aeroplaça de Barcelona aprofitant l’escala per proveir-se i canviar treus de correu.
Vanier va quedar eclipsat la popularitat d’altres pilots de la casa, com Mermoz o Saint-Exupery, malgrat que sempre se li va reconèixer la gran vàlua en vol i al Prat. Al final de la seva vida, va redactar unes memòries que recorden les glòries i misèries de l’arrencada de l’aviació comercial a Espanya. ●
El govern espanyol va desplegar una exasperant burocràcia, i el cap de l’Estat, una fredor absoluta