La Vanguardia (Català-1ª edició)
Calonge i el geni
Un llibre rescata la seva obra als 33 anys del suïcidi
Fa uns dies es va presentar Calonge. Genial y maldito, llibre que rescata de l’oblit un dels millors dibuixants de la generació avantguardista que va renovar el còmic cap als anys vuitanta. Antoni Calonge va néixer el 1956 i va publicar les seves millors historietes a El Víbora entre el 1983 i el 1988, quan es va suïcidar entre el dia de Nadal i el dels Innocents, amb 32 anys. D’aquí, l’adjectiu “maleït”, que comparteix amb poetes com Andreu Vidal i Leopoldo María Panero. El consum d’LSD i heroïna i una intensitat mal dominada són factors comuns. Calonge coincideix també amb Ian Curtis (Joy Division) en els trastorns nerviosos i desordres emocionals i alguns dibuixos seus s’assemblen a cançons com Isolation i Heart and soul.
Em crida l’atenció el títol del llibre –editat per Trilita i coordinat per Rosa Maria Calonge, germana de l’artista–, ja que, últimament, quan algú diu “És un geni!”, sol ser en to irònic i amb referència a una persona amb iniciatives esbojarrades, irrisòries. La veritable genialitat consistiria a saber descobrir, imaginar, concebre i expressar idees i visions de la realitat abans inconcebibles, no explorades ni expressades. En l’àmbit artístic i literari, es va abusar de la paraula geni en èpoques més romàntiques que l’actual, quan estava ben vist l’entusiasme i l’admiració selectiva de certes obres extraordinàries. Ara estem immersos en una cultura de masses en fase postmoderna i es tendeix a valorar l’èxit popular i ràpid, a igualar tot i a tots cap a un nivell més baix i a no distingir el que és millor del que és mediocre. A la fase digital, l’adotzenament es compta per milions d’imatges que es perden en un oceà de distraccions. Com proclamava Beuys, pel que sembla, i per fi tots som artistes. Molt afalagador. Però sobre aquest tema coincideixo amb el filòsof Eugenio Trías, qui creia que tots els éssers humans podem tenir moments genials, però que només algunes persones procuren i aconsegueixen, amb dedicació, convertir aquests moments en un costum i en unes obres dignes d’atenció.
Tanmateix, la qualificació de
Va ser un dels millors dibuixants entre els avantguardistes que van renovar el còmic cap als vuitanta
geni s’aplica encara a alguns artistes, escriptors o científics, especialment quan estan morts i no ho poden sentir, potser perquè llavors ja no fan tanta enveja i tampoc no poden fer la competència al tardà, pòstum elogiador. I s’aplica encara de manera rutinària als autors del passat, com si els creadors vius no poguessin ser tan genials. Aquest és l’esquema principal: passat mitificat, present manipulat o menystingut, futur posposat. Doncs bé: em sembla que durant els últims i mal historiats quaranta anys hi ha hagut bastantes persones que han convertit en obres artístiques i literàries alguns dels seus moments genials.
Quan Calonge va publicar el seu primer àlbum, molt ben editat per La Cúpula el 1983, a El Víbora s’anunciava així: “Deliri Gràfic: una col·lecció. Calonge: un geni”. Era publicitat, sí, però els editors s’ho creien. També van ser qualificats com a genials, per escrit publicat i en vida, dos dibuixants més: el barceloní Guillem Cifré (1952-2014) i el valencià Micharmut (1953-2016). Juntament amb Calonge i el mallorquí Pere Joan, són els autors més originals d’aquella generació que va comptar amb altres no menys importants, com Martí, Max, Gallardo o Mariscal.
Calonge. Genial y maldito era un llibre necessari, i per això sap greu que dues de les seves historietes s’hagin publicat en blanc i negre quan tenien color. No hi ha tons de vermell a Assassinat a l’Avinguda de la Moda ni peixos a la peixera d’Els mòbils. ●