La Vanguardia (Català-1ª edició)
De Xavi o de Simeone
Els xocs estilístics són una benedicció per al futbol, sobretot quan són tan pronunciats. El Barça juga a una cosa i l’Atlètic a una altra; pràcticament sempre ha estat així des dels orígens, és part de la seva naturalesa i les filiacions van d’això, de triar camins per aconseguir metes, normalment les mateixes. Copes, lligues, Champions, de vegades quarts llocs i, si és possible, transcendència.
A la vida cal triar. N’hi ha que prefereixen la muntanya abans que el mar. Fins i tot hi ha éssers vius que senten debilitat per la pizza amb pinya ( the horror). A l’hora de la veritat cal decantarse, i, si pot ser, respectar els gustos aliens. És més intel·ligent veure’ls com un reforçament de les pròpies idees abans que com una agressió del bàndol contrari.
Simeone i Xavi veuen el futbol amb lents diferents. Ho fan amb llibertat. Ahir la de l’argentí va comparèixer entelada i antiquada, superada per un equip amb un impuls nou, encara amb imperfeccions, però fa la sensació que finalment poderós. El Barça va guanyar un partit important i s’ho va passar bé. Quant feia, d’això? Sí. Aquí som més d’en Xavi.
La manera de considerar els extrems és una manera aclaridora de distingir uns entrenadors dels altres. Posem per cas Adama Traoré i Yannick Carrasco. El primer es va enganxar a la línia de banda des del primer moment seguint instruccions de l’entrenador, que entén aquesta figura des del fonamentalisme tàctic. Després tot queda en mans del jugador, de com executi les accions, del seu atreviment, del seu èxit en el regat i de la seva precisió en la passada definitiva. Adama Traoré va marxar del Barça quan era una criatura i se’ns ha tornat empaquetat amb cos de receptor de futbol americà, un semiculturista veloç que va presentar molts recursos per sortir airós en l’atac estàtic, el gran dubte que planava sobre la seva arribada. El va aclarir amb nota. Adama va desequilibrar tant i tan bé que Simeone va intervenir. I vet aquí que toca parlar de Carrasco. Al que probablement és el futbolista més en forma de la Lliga, una apreciació que va ratificar al cap de ben poc marcant el primer gol de l’Atlètic, li va ser encomanat per Simeone, a mig partit, traslladar-se a la posició de lateral esquerre sense pilota per frenar Adama. El tècnic argentí es definia a si mateix: optava pel sacrifici del seu millor home, una amenaça constant per al rival, per desgastar-lo en defensa. Potser que allà perdés el partit, l’Atlètic. És una teoria.
El Barça va completar una primera part carregada d’esperança. Va reaccionar al gol inicial amb valentia, traduïda en gols pels seus vells laterals, una raresa que el Camp Nou va saludar amb gatzara. En defensa els dos flancs van estar mal atesos, però aquest Barça prefereix compensar els seus defectes atacant sempre, i la jugada li va sortir rodona davant un Atlètic estranyament tebi, sens dubte el més desconegut en les seves versions precedents amb Simone al capdavant. Mai no havia estat un colador, i ahir ho va ser.
El partit es va enterbolir a partir de l’expulsió de Dani Alves. Aleshores van ser decisives les aportacions de Nico i, en especial, de Frenkie de Jong, matèria grisa enmig de la tensió. Col·locar el migcampista holandès al mercat per fer caixa a l’estiu serà un error. Ja hem dit que a la vida cal triar. I se’ns fa difícil veure Xavi decantant-se per la pizza amb pinya.
A Adama Traoré li sortia tot i Simeone va sacrificar Carrasco per tapar-lo; allà es va definir l’argentí