La Vanguardia (Català-1ª edició)
Torna el punt d’inflexió
Bona notícia al Camp Nou: cinquanta-cinc minuts de bon futbol i una eficàcia golejadora prou rellevant per suportar mitja hora de joc vulnerable. Més notícies esperançadores: que quatre dels últims fitxatges (Alves, Ferran, Traoré i Aubameyang) intervinguin en el ritme del partit i la identitat de l’equip. Detalls: que Luis Suárez demani perdó per marcar un gol, un gest que forma part d’una interpretació una mica hipòcrita dels vincles professionals. Si el Barça el va fer fora per raons econòmiques i de geopolítica de vestidor, s’entén que no celebri el gol com un boig, però demanar perdó potser és excessiu i massa teatral.
Un altre jugador que el Barça vol fer fora: Ousmane Dembélé. Amb rabiosa voracitat, molts mitjans de comunicació s’havien entestat a preparar un ambient d’hostilitat innecessari amb el jugador. Enquestes aparentment innocents, emparades per la crueltat de les xarxes socials, insistien en: ¿Esbroncaràs Démbélé? Potser per això, Xavi va aprofitar el bon inici de partit per guardar-se la carta de Dembélé per a un partit lluny del Camp Nou. La inducció emocional forma part de l’espectacle. Històricament hi ha jugadors que s’han guanyat les esbroncades per mèrits propis i que el Camp Nou ha castigat amb una espontaneïtat categòrica. Però en el cas de Dembélé em fa la impressió que l’animadversió s’ha cuinat més als despatxos que a la grada.
Un altre jugador que se’n va anar del Barça: Alves. Ahir va jugar com a frontissa entre el mig camp i la davantera, repartint joc, saviesa i pausa. Fins i tot es va permetre el luxe de marcar un gol, que va celebrar amb consciència icònica. Alves és intel·ligent i ha triat un camí d’interès personal però al servei d’una causa en què creu. Després, per confirmar que també pot cometre errors de debutant, es va excedir en una entrada i va veure una targeta vermella. El balanç de la seva aportació al partit, però, és molt positiu.
Després, els que participem de l’espectacle del comentari teníem la temptació de parlar de “punt d’inflexió”. És un concepte més emocional que racional, que hauria de tenir en compte que a la primera part l’Atlètic de Madrid també podria haver marcat un parell de gols. De manera que tornem a ensopegar amb la paradoxa d’haver de contenir qualsevol brot d’eufòria amb el discurs de la contenció i la prudència. És un discurs que es contradiu amb el que ens demana el cos, però que fem bé de mantenir com a antídot contra els verins emocionals que defineixen la
Xavi ha de gestionar l’obligatorietat d’haver de parlar tan sovint
tribu culer.
A la sala de premsa, Xavi gestiona l’obligatorietat d’haver de parlar massa sovint amb professionalitat, alleujat pel resultat però també pel joc. Que estigui content gairebé ens autoritza a, sense estridències, gaudir d’un moment d’alegria reparadora. Ho va escriure el poeta Joan Vinyoli: “La vida val només per moments d’inesperada felicitat que no podem fer nostra del tot ni retenir-la gaire estona”. Retinguem-la al màxim, doncs, sabent que és fràgil.