La Vanguardia (Català-1ª edició)
Una galàxia d’històries
Una onada d’incredulitat i dolor es va estendre ahir pel món de la cultura amb la notícia de la mort, als 63 anys i a causa d’una hepatitis autoimmune, del bilbaí Fernando Marías. Les seves històries, desplegades en múltiples gèneres i formats, van arribar a milers de persones, i l’esperit inquiet, dinàmic i generós del qual –sempre amb mil projectes al cap, sense parar buscant complicitats, socis o simples orelles que l’ajudessin a millorar el seu contingut i desenvolupament– van fer d’ell una figura molt estimada en molts àmbits creatius, en què se’l veia unànimement com una força de la natura, un torrent d’energia.
Ara sona a premonició o comiat el fet que la seva última obra literària fos Arde este libro, publicada l’any passat per Alrevés, que funcionava a la manera de carta pòstuma, exercici confessional o acte d’expiació. Dirigida a la seva difunta parella sentimental i molt travessada per la mort i la necessitat de passar comptes amb la vida. Ja abans havia estat obert a bussejar a les seves zones d’ombra, ja que a la seva novel·la El mundo se acaba todos los días (2005) havia abordat els seus problemes d’alcoholisme als anys vuitanta, mentre que la seva tempestuosa relació amb el seu progenitor recorreria les pàgines de La isla del padre (2015).
Cinèfil des d’una edat molt primerenca, a Marías li agradava explicar que el moment de revelació que li canviaria l’existència va ser el dia que, amb 14 anys, es van apagar els llums de la sala de la seva ciutat on havia anar a veure Grupo salvaje de Sam Peckinpah. Quan la projecció va acabar, el camí del seu futur professional es va desplegar en cinemascop a la pantalla del seu cervell: “Allà vaig decidir dedicar-me a explicar històries”. A la caça d’aquest somni va obeir el seu trasllat a Madrid el 1975 per estudiar cinematografia. Els seus primers passos van consistir en l’escriptura de guions per a televisió, tot i que el salt que propulsaria la seva carrera va arribar el 1990 amb la sortida de la seva primera novel·la, La luz prodigiosa, premi Ciudad de Barbastro que després es desdoblaria en una pel·lícula de Miguel Hermoso per a la qual va firmar un guió que acabaria obtenint una nominació als premis Goya el 2004. Abans, el 2001, ja havia escrit el d’El segundo nombre de Paco Plaza i, el 2016, l’adaptació per a la pantalla gran de la seva novel·la Invasor per al realitzador Daniel Calparsoro.
Amb el canvi de segle, el nom de Fernando Marías va començar a acaparar reconeixements literaris. En quinze anys va sumar el premi Nadal –el 2001, per El niño de los coroneles–, el premi Nacional de Literatura Juvenil –el 2006, per Cielo abajo–, el premi Primavera –el 2010, per Todo el amor y casi toda la muerte– i el premi Biblioteca Breve –el 2015– per La isla del padre.
La novel·la i el cinema li quedaven curts a un individu a qui se li amuntegaven relats al cap com a trets en el desenllaç de la seva idolatrada Grupo salvaje,
per això tan aviat va fer de dramaturg i productor teatral com d’editor. La fusió del seu tropell d’interessos adquiriria la seva màxima expressió amb la impulsió del projecte de literatura fantàstica Hijos de Mary Shelley, una plataforma en què convivien literatura, música, performances i monòlegs teatrals, i l’agència de propostes culturals multidisciplinàries Diodati se mueve.
Si hi ha un Més Enllà, els acaba d’arribar un animador incansable.