La Vanguardia (Català-1ª edició)
Quan la justícia lesiona la democràcia
Un jutge polititzat en una democràcia incapaç de sostenir la separació de poders és un antidemòcrata. No el guia cap altre propòsit que l’interès particular, ja sigui el propi, del partit polític o d’un grup d’influència.
La justícia hauria de ser cega, social, igualitària, ecològica, universal i molt més, però avui sembla allunyada d’aquest anhel. Com més en parlem més en desconfiem. Igual que desapareix la frontera entre el que és veritable i el que és versemblant, també s’esfuma la que hauria de separar l’innocent del culpable.
Justícia, llibertat i democràcia són les paraules més manipulades de la història, les que més contradiccions acumulen, les que menys significat tenen.
L’exercici de la llibertat ja és gairebé un disbarat. En nom seu es comenten tota mena d’abusos i egoismes, com anar armat pel carrer, rebutjar el diferent o no voler vacunar-se contra la covid.
Són molts, per exemple, els que reclamen tota mena de drets. Exigeixen satisfaccions sense reparar en les seves obligacions, quan hauria de ser al revés. En un ordre social just, les obligacions serien naturals, ningú no es veuria obligat a violar-les.
Un jurista responsable ens diria que l’administració de justícia està per sobre de la mateixa justícia, que les lleis no són justes per si mateixes. Els magistrats han d’interpretar-les, i no sempre ho fan amb justícia.
Encara així, encara que les sentències siguin injustes, les acatem. L’home té una gran capacitat per acceptar tota mena de normes, encara que vagin en contra dels seus principis. L’autoritat no és fàcil de desafiar. De fet és gairebé impossible i més quan és una autoritat totalitària o populista.
L’autoritat no sent vergonya quan atropella una llibertat o un dret. Al contrari, ho justifica. Els seus delictes estan en vista de tots i, potser per això mateix, són impunes.
El primer ministre britànic, Boris Johnson, va violar les normes que ell mateix va dictar per confinar la població durant la pandèmia. Ho ha admès i ho ha justificat. Pocs es creuen les excuses que dona per explicar perquè va estar en aquesta o aquella festa, però ell insisteix que no hi pot haver una sola veritat.
L’expresident dels Estats Units Donald Trump nega que intentés un cop d’Estat per revertir la derrota electoral del 2020, encara que les proves en contra seva són aclaparadores. Si recupera la Casa Blanca, perdonarà els centenars de detinguts en l’assalt al Capitoli sobre la base que en una democràcia aquell tumult va dur a terme una “legítima acció política”.
El líder de l’oposició, Pablo Casado, denuncia el Govern de repartir de forma injusta els fons de recuperació de la UE, quan funcionaris i polítics del seu propi partit han avalat el repartiment del 97% d’aquests diners.
Sobre la desconfiança que generen actituds com la de Casado, el Tribunal Constitucional d’Alemanya va qüestionar l’any passat que el Banc Central Europeu comprés deute dels països de la zona euro –entre ells Espanya–, ignorant una sentència del Tribunal de Justícia de la UE que l’autoritzava. Ara, Brussel·les acusa Alemanya de “violar els principis fonamentals del dret de la Unió”.
Hi ha més exemples a molts més països i tots convergeixen que l’administració de justícia, moltes vegades, no es distingeix de l’exercici del poder polític. Els polítics actuen com jutges i els jutges com polítics.
Mentre els polítics judicialitzen la política, els jutges polititzen la justícia.
Avui ningú no pot creure’s que el Tribunal Suprem dels EUA o el Tribunal Constitucional espanyol siguin apolítics. Els seus membres dicten sentències polítiques i aspiren a ser directors de consciències.
Atès que la justícia ben impartida és un catalitzador de la moral, cada jutge tendeix a pensar que el bé sempre l’acompanya, que no hi pot haver maldat en les seves interpretacions. Tot i això, un jutge polititzat en una democràcia incapaç de sostenir la separació de poders és un antidemòcrata. No el guia cap altre propòsit que l’interès particular, ja sigui el propi, del partit o d’un grup d’influència.
Pensin en Turquia, Brasil, Hongria o Polònia. També en els EUA, on el partit republicà va forçar la llei per imposar una àmplia majoria conservadora al Suprem, i pensin en Espanya, que té l’òrgan
Johnson i Trump no es tornen vermells quan atropellen una llei, al contrari, ho justifiquen
Res no perpetua més la injustícia com la creença del privilegiat que el seu privilegi és just
de govern dels jutges segrestat per la pugna entre partits.
Als EUA la justícia ha avalat que un home blanc dispari i mati dos negres, manifestants antiracistes i desarmats. Els jutges van considerar, en un procés celebrat a Wisconsin a finals del 2021, que el dret a la defensa pròpia del vigilant preval sobre el dret a la protesta dels morts.
La compassió, la identificació emocional amb el desposseït, és l’essència d’una societat decent formada per persones iguals.
El pensador francès Alexis de Tocqueville va dir al segle XIX que les societats polítiques no emanen de les seves lleis, “sinó dels sentiments, les creences, les idees, els costums del cor i l’esperit dels homes que les formen”.
Vista així, la justícia hauria de consistir a abaixar els braços i renunciar a qualsevol privilegi, acceptar la posició del contrari quan té raó. Res no perpetua més la injustícia com la creença del privilegiat que el seu privilegi és just.
Imaginin ara vostès aquest privilegiat com un jutge i un polític corromputs i es faran una idea de fins a quin punt ens consumeix la societat que ens hauria d’alimentar.