La tecnologia de la democràcia

Quan Mark Zuckerberg, fundador y president de Facebook, va comparèixer davant el Senat americà per parlar sobre la desinformació, el discurs de l’odi i la privacitat, va defensar amb orgull la solució tecnològica: “La intel·ligència artificial ho arreglarà tot en un període de cinc a deu anys”. Aquest tecnosolucionisme redefineix els problemes socials complexos com a problemes que tenen solucions computacionals, és a dir, dona per descomptat que el poder de la tecnologia és capaç de resoldre qualsevol tipus de problema. Comparteixen també aquesta concepció de la tècnica certs discursos i estratègies governamentals que no fan més que insistir en la inevitabilitat del desenvolupament tecnològic i la necessitat d’adaptar-se a les oportunitats econòmiques que ofereix.

La tècnica soluciona quantitat de problemes, n’ocasiona alguns d’específics i, sobretot, planteja l’exigència de decidir democràticament per a quins assumptes és rellevant i en quina mesura. L’avenç de la tecnologia no només ocasiona problemes d’aplicabilitat sinó també de reconsideració del que hem d’entendre tecnològicament resoluble. El gran debat democràtic sobre les tecnologies consisteix a ressituarles en un àmbit ampli, més enllà del món calculable.

Encara que semblin contradictoris, el neutralisme i el determinisme tecnològic són dues maneres de desentendre’s de la imbricació entre l’àmbit tecnològic i el social. El neutralisme i el determinisme conceben la tecnologia amb independència de la seva utilització social, com una cosa tancada, definida i no susceptible de modulació; en el primer cas, perquè no és necessari i en el segon, perquè no és possible. La tecnologia altera el paisatge on tenen lloc les interaccions humanes; no facilita qualsevol resultat, però la idea que “la tecnologia és només un instrument” infravalora la seva capacitat d’estructurar les situacions, mentre que la concepció determinista la sobrevalora.

El determinisme tecnològic sol anar unit a una visió reduccionista de la tecnologia, a la qual no considera un fenomen social i cultural, de manera que els dispositius tècnics predeterminessin el seu ús sense permetre que cada societat se n’apropiï d’acord amb la seva pròpia idiosincràsia i patrons culturals. Si crido l’atenció sobre el reduccionisme determinista no ho dic per falta d’estima cap a la tecnologia, sinó tot el contrari: perquè considero que d’aquesta manera no es fa justícia al fenomen complet de la tecnologia, que no només consisteix en artefactes sinó en usos socials i disposicions culturals dins de les quals les innovacions tècniques es posen al servei de certs valors.

Tot està afectat per la tecnologia que fem servir, de vegades de manera molt subtil, però tampoc no es tracta de veure la tecnologia com una realitat amenaçadora; la digitalització no és el problema sinó pensar-la i dur-la a terme com una cosa que no requereix cap format, cap mena d’intervenció política expressa. Hem de tenir la precaució de no considerar qüestions polítiques com a assumptes tècnics, una manera de pensar que sol anar associada a entendre les qüestions tècniques com a realitats apolítiques.

La meva proposta és considerar que, davant el neutralisme i el determinisme, hi ha una altra possibilitat de considerar les relacions entre tecnologia i societat a partir de la idea de condicionament. La tecnologia no determina ni les accions ni les societats humanes; obre corredors que han de ser políticament configurats, però no tot és possible a partir de la tecnologia de què disposem. En comptes de pensar que aquell condicionament és una determinació inapel·lable, faríem millor d’entendre-ho com una incitació que ha de ser examinada críticament, que permet elegir encara que sigui dins d’un marc donat. Cada tecnologia impedeix certes coses i n’obliga d’altres, incita i desincentiva, però enmig de tot això hi ha un munt d’opcions indeterminades i obertes.

Per il·lustrar les limitacions del model neutralista pot adduir-se l’exemple clàssic de les armes. Hi ha qui afirma que una arma és neutral i tot depèn de com s’utilitzi, si per caçar o per assassinar. Aquesta afirmació és molt simple. La qüestió del condicionament no es refereix a l’ús possible sinó al que revela la mera possessió massiva d’armes en una societat, com en el cas dels Estats Units. Que n’hi hagi en tals proporcions no significa només que podrien ser utilitzades per matar, sinó que hi ha de fet una concepció de la sobirania individual, de la manera com es resolen els conflictes, de la seguretat i de la justícia molt diferent d’aquelles societats en les quals, com a regla habitual, no hi ha armes als domicilis. Un altre exemple d’aquest condicionament el trobem en la sèrie Dopesick, sobre l’onada de drogoaddicció que es va estendre recentment als Estats Units com a conseqüència de la voracitat de l’empresa farmacèutica i la lleugeresa en la prescripció analgèsica d’opiacis. Els propietaris de l’empresa farmacèutica, minimitzant els riscos d’addició, al·leguen en defensa seva que ells no poden impedir que es faci un mal ús dels analgèsics, com si el problema estigués únicament en els consumidors.

Una cosa semblant es pot dir de qualsevol tecnologia i concretament de les digitals; no són únicament mitjans sinó que impliquen una certa manera d’entendre i viure la comunicació, l’espai, el temps, la feina o l’opinió, diferent de les tecnologies analògiques.

El mal ús de les xarxes socials per ofendre i llançar falsedats no és una fatalitat inevitable, però la facilitat d’emetre opinions i la manera com es construeix o destrueix la confiança col·lectiva sí que són alguns dels condicionaments produïts pel nou espai digital amb què hem de conviure. Ni la xarxa no havia d’implicar una democratització irresistible, ni degradarà necessàriament la discussió pública, però tampoc no en banalitzem la força condicionant apel·lant al seu bon o mal ús. La democràcia en el món digital tindrà unes propietats que en bona mesura encara desconeixem. ●

Cal considerar les relacions entre tecnologia i societat a partir de la idea de condicionament

Cada tecnologia impedeix certes coses i n’obliga d’altres, però enmig hi ha un munt d’opcions obertes

#al a d an n n a l(a )al d l(a o a A*+ Segons Maria Salvador, a partir de la Panadella està apedaçat i en mal estat.

PERICO PASTOR