Més filosofia i menys idiotes

L’últim disbarat en la imparable cursa cap a la idiotització dels escolars a Espanya ha estat eliminar l’assignatura de filosofia a quart de l’ESO. Ha passat gairebé desapercebut, enmig del terrabastall causat pel decretàs del Govern de la Generalitat per avançar l’inici del curs al setembre. El tema és seriós.

El Departament d’Educació ha clavat un bon cop de martell a Sartre, Descartes i companyia. Tant, que pràcticament els ha expulsat de la secundària. Es carrega la filosofia en un curs clau, fins i tot com a assignatura optativa. La decisió entronca amb el pitjor de la Lomloe, si és que hi ha alguna cosa pitjor que eliminar els continguts comuns d’història, devaluar el batxillerat donant el títol amb suspensos o aconseguir la igualtat a la baixa en comptes de buscar l’excel·lència.

Sembla que en l’etapa obligatòria és més important ensenyar a cantar que a pensar. Els nanos dominaran la tecnologia, això sí. L’iPhone és utilíssim per a moltes coses, però no per saber on vols anar i per què fas les coses que fas. La ignorància política creua tots els plans educatius, reforma rere reforma, cosa que em porta a considerar que aquí no depèn de si qui governa ve de l’esquerra o de la dreta, sinó d’altres interessos. El desmantellament de la filosofia a l’educació obligatòria és una catàstrofe per a la democràcia però molt bona per als partits polítics i la seva propaganda.

La finalitat última? Posar fi a les humanitats en l’ensenyament. D’alguna manera, enterrar les claus del que som i que podríem ser: la civilització europea amb la seva cultura, els seus drets, les seves lleis i la seva llibertat de pensament. Es tracta de furtar a la ciutadania ja des de la infantesa la capacitat crítica que permet interpretar el món on vivim.

Què hi pintes tu aquí, per què et sents així, què en serà, de tu, de què vas, què vols... Per a això serveix la filosofia.

Perquè l’estudiant aprengui a reflexionar per si mateix sobre la veritat, el desig, l’angoixa, la incertesa, la mort. Si ho prefereixen, sobre l’hiperconsumisme, la solidaritat. Amb ajuda dels autors llegits, sí, encara que des d’una exigència que l’obligui a anar molt més enllà, a oferir respostes personals.

Sempre he cregut que el jove veritablement perillós és el que una tarda es queda a casa llegint Elogi del dubte, de Victòria Camps, o La conquista de la felicidad, de Bertrand Russell. Aquest noi és una bomba, ja que la realitat està feta de paraules. Qui les domina té més capacitat de destrucció que un expert en goma-2. S’imaginen que tots aquests lectors es multipliquessin, s’ajuntessin i arribessin a assolir la xifra del que els sociòlegs anomenen “massa crítica” i ge

La supressió de l’assignatura a quart de l’ESO manlleva la capacitat crítica

neressin un discurs propi i alternatiu?

Quan això no es comprèn, les humanitats se’n van a fer punyetes en els plans d’ensenyament. Se’n treu el llatí, el grec i la filosofia, es redueix l’estudi de la literatura... Quan no es comprèn, dèiem, però potser també quan es comprèn massa. Com menys cultes, més amoltonats i fàcils de manipular. Així de simple.