La cançó d’amor més pura

Davant d’ella, que avançava, tots els joves / s’inclinaven, / pel gran amor envers ella”. Encara que ho sembli, no és una versió lliure i poc rimada de l’emblemàtica Garota de Ipanema. Es tracta, en realitat, de la traducció d’una cançó que uns Vinícius de Moraes i Antônio Carlos Jobim anònims van escriure fa com a mínim uns 3.500 anys. L’escenari del poema no és l’alegre Rio de Janeiro, sinó un altre indret banyat de sol intens, l’antic Egipte. Nihil novum sub sole. Els sentiments amorosos sempre han donat molt de joc i els romàntics egipcis van ser dels primers a deixar-ne constància amb uns versos que han perdurat i que encara ara ens ressonen. El romà sant Valentí que casava joves enamorats vindria molt després, al segle III, per adaptar al cristianisme alguna festa pagana relacionada amb la fecunditat i la sexualitat, com les antigues Lupercals que se celebraven al voltant del 14 de febrer.

Els poetes egipcis acompanyaven els seus cants d’amor amb la música d’instruments com el djedjet, una arpa arquejada de 22 cordes. Com a curiositat, l’investigador musical Peter Pringle va recrear un d’aquests temes, escrit al papir Chester Beatty i titulat Senet nun Senawis, que traduït significaria ‘germana sense parió’. Un altre d’aquests poemes diu: “No facis que es pugui dir de mi: / “Aquesta dona s’ha enamorat.” / Roman en calma, cada cop que en ell pensis, / oh, cor meu! I d’aquesta manera ja més no / bateguis”. Una lletra digna de qualsevol dels fados més emotius i que ens demostra que tant homes com dones escrivien i cantaven obertament els seus amors. Paritat sentimental que els mil·lennis posteriors no sempre conservarien. Quanta raó que tenen Rosalía i Ozuna quan diuen a Yo x ti, tu x mí: “Somos dos cantantes como los de antes’”.

Ara que ve el famós Sant Valentí, sempre és una bona ocasió per recuperar velles cançons d’amor. N’hi ha per donar i per vendre, de tots els temps, com hem vist. Però posats a escollir em quedaria avui amb una que el tenor Javier Camarena va recordar al recital que va protagonitzar al Liceu el mes passat, el bolero Muñequita linda. Aquest títol pot causar desaprovació a qui consideri que menysté la dona. Però, com tot, cal coneixe’n el context per poder valorar. Per començar, és una creació d’una dona, la mexicana María Grever, deixeble de compositors com Claude Debussy o Franz Léhar. Ella és un dels noms que es van oblidant, tot i que amb més de 800 cançons i temes de pel·lícules va brillar en un món majoritàriament masculí. I d’ella en són aquests coneguts versos: “Muñequita linda de cabellos de oro / De dientes de perla, labios de rubí / Dime si me quieres como yo te adoro / Si de mí te acuerdas como yo de ti”. Versos adreçats, no a una dona, sinó a la seva filla morta en la primera infància. Va voler abandonar la música a causa del dolor, però finalment s’hi va refugiar i de ben endins en va emergir aquest cant d’amor, dels més purs que hi ha.

Quanta raó que tenen Rosalía i Ozuna quan diuen: “Somos dos cantantes como los de antes’”