El Barça i la mentida

Una de les lectures de les quals més línies vaig subratllar al seu dia és El conocimiento inútil, del savi francès Jean François Revel i que acaba de ser reeditat per l’editorial Página Indómita. El llibre comença amb un cop de martell sec al cap o, si voleu una cosa més amable, com si un es begués a morro i d’un glop una ampolla d’absenta: “La primera de totes les forces que dirigeixen el món és la mentida”. El coneixement i l’experiència, explica Revel, haurien de ser un antídot per a la presa de millors decisions però tots sabem que no és així. A l’animal que som li pot l’ego, el prejudici, la tripa i l’entrecuix. Oh well, such is live. Rendim-nos, doncs, a l’evidència que l’engany pobla tots i cada un dels racons del nostre dia a dia i que no hi ha millor inversió que aprendre a conviure-hi des de petit. La pedagogia moderna, tan preocupada per l’aprenentatge per competències, hauria de fomentar la presència de la mentida a l’escola amb l’ànim que dones i homes del demà maneguessin les seves amb facilitat i les dels altres amb naturalitat. Vet aquí una idea per a una assignatura, ara que les autoritats van toquejant altre cop els currículums escolars: aprendre a mentir (primer quadrimestre) i suportar sense immutar-se la mentida (segon quadrimestre).

Aquesta setmana el Barça, qui el dirigeix, ens ha enganyat. Ens havíem de creure que la dimissió del director general, Ferran Reverter el Breu, obeïa a l’objectiu de dedicar més temps a la família i als afers personals. L’abandonament del vaixell blaugrana es presentava al comunicat oficial acompanyat del cop de mànega d’emotivitat més efectiu del segle XXI: dedicar temps a la família. Com que alguns periodistes van fer la seva feina, vam saber de seguida que en realitat, per explicar-nos els fets, havíem de viatjar a l’època de les cavernes, que no hem abandonat mai perquè el rerefons obeïa a una cosa tan atàvica com la incompatibilitat de testiculina entre el president del club i el seu fins ara primer executiu.

Si fem cas de Revel aquesta incompatibilitat de caràcters ens situa encara lluny de la veritat, tot i que probablement ens hi acosta una miqueta més que l’estandarditzat comunicat amb què es va pretendre explicar el divorci d’entrada. Els optimistes poden pensar que un dia, com al títol de la novel·la de Xavier Bosch, “se sabrà tot”. No és cert. No és mai així i, a més, ningú –i menys encara els aficionats al futbol– volen saber-ho tot. Com que es voten presidents i no directors generals no hauria d’estar gaire preocupat el culer. O sí. Però no perquè el director general hagi dit “fins aquí”. Al capdavall es tracta d’un simple empleat per molts galons que lluís a l’uniforme. Les cavil·lacions del barcelonista –més ben dit, del soci– s’haurien de centrar d’una manera més general a saber-se amo d’una entitat opaca que pot governar-se sense cap criteri de transparència efectiu i que permet que els seus dirigents facin de la seva capa una casaca en un mercat que, com el futbolístic, és un transvasament de diligències carregades de baguls plens de dòlars. No és un assenyalament. Al capdavall el club es governa d’aquesta manera des que es va fundar. Amb això ve reafirmada la tesi de Revel. Cent vint-tres anys d’història donen per a molt coneixement acumulat sobre governança del club, tant per poder donar per descomptat en vista del present que la veritat ens ha importat sempre el que vindria a ser un rave.

Aquesta setmana el Barcelona, qui el dirigeix, ens ha enganyat