Lliçons americanes

La setmana passada comentàvem el nou to del Banc Central Europeu. I algunes modificacions ja han començat a visualitzarse: augments de tipus d’interès del deute públic dels països del sud, reflectint les expectatives dels mercats sobre el final de les compres del BCE. Una visió que comparteix el governador del banc central holandès, Klaas Know, que aposta per elevar els tipus d’interès en l’últim trimestre del 2022, la qual cosa significaria posar fi prèviament a les adquisicions de bons. En tot cas, ens endinsem cap a una etapa de zero adquisicions de deute públic pel banc central, posterior elevació de tipus d’interès i ulterior final de la reinversió dels bons amortitzats. En suma, cada cop més a prop del final de l’economia del tot de franc, en expressió de l’exgovernador del banc central de l’Índia Raghuram Rajan, al seu recent article The end of free-lunch economics (2022).

Al nostre país no hi ha experiència del que pugui passar quan es desfaci el camí recorregut en la pandèmia, amb dèficits públics molt elevats finançats amb deute adquirit pel BCE. Perquè, malgrat les positives conseqüències d’aquesta intervenció, els problemes que ens ha llegat no són menors: dilució de la barrera entre política fiscal i monetària i bombolles de preus als mercats de diferents actius.

Un resum interessant del que ha passat amb la covid, i de les dificultats a retornar a la normalitat, l’ofereix l’historiador de la Universitat de Colúmbia Adam Tooze al seu Shutdown. How covid shook the world’s economy (2021). Avalua l’extraordinària expansió de les compres de bons per la Fed i el BCE en vista d’anteriors experiències als EUA, que mostren les serioses complicacions que cal afrontar quan es pretén elevar tipus d’interès i finalitzar la quantitative easing. Com a mostra Tooze recorda que ja el 2013, quan Ben Bernanke va voler reduir les compres de bons, la caiguda dels mercats el va obligar a una vergonyosa marxa enrere; i el mateix li va passar a Jay Powell a finals del 2019. Les lliçons americanes de la dècada passada són clares: sempre és extraordinàriament complex frenar l’expansió monetària, apujar els tipus i revertir la intervenció en els mercats de deute. I, inevitablement, molt penós.

És cert que la duresa de la covid va obligar a actuacions no imaginades mai abans. Però no per justificades les seves conseqüències són menys innòcues. Tard o d’hora, les decisions d’aquests anys pandèmics acabaran traduint-se en caigudes dels preus del deute i altres actius, i correlatius augments en els costos de finançament del deute públic. I, particularment, per al comú de la gent, retallades en la resta de partides del pressupost. Les factures acaben pagantse, per necessàries que fossin les hipoteques demanades. Malauradament, en economia no existeix el tot de franc.

És molt complex frenar l’expansió monetària, apujar els tipus i revertir la intervenció en els mercats de deute