El valor del que és previsible

ACatalunya no només tenim un empatx de dies històrics, sinó que també han acabat per indigestar-nos les conferències històriques. N’hi ha prou amb repassar els deu últims anys per adonar-nos que els polítics han volgut llançar missatges reunint el més granat de la societat catalana per solemnitzar un pas endavant que sovint s’ha convertit en un salt al buit. Per aquesta raó, s’agraeix que Pere Aragonès hagi congregat quatrecentes personalitats a la sala oval del MNAC per fer balanç del seu primer any de govern, amb el lema “Avancem”, que comprometia poc. Cap a on avancem?

Els cronistes independentistes van considerar que el seu discurs havia estat massa autonomista i els no sobiranistes van mostrar el seu disgust perquè va parlar més de la unitat de l’independentisme que de la unitat

Tan predictible és el pragmatisme d’Aragonès com la desobediència de Borràs

del país. Que les seves paraules van ser massa previsibles? Personalment agraeixo que les coses a Catalunya comencin a ser-ho. Tan previsible és el pragmatisme polític d’Aragonès com la desobediència retòrica de Laura Borràs. Amb l’avantatge que el president de la Generalitat el manifesta en un museu i la presidenta del Parlament l’expressa al mig de la Meridiana.

Aragonès va demanar a l’independentisme que deixi de mirar-se de cua d’ull, que és el que dos fan quan desconfien de l’altre, i al sanchisme li va sol·licitar que almenys el miri, perquè es diria que han deixat de pararlos atenció per esgotament. El més interessant va ser l’apel·lació a la seva voluntat de governar per la Catalunya sencera, “siguin com siguin, vinguin d’on vinguin, parlin la llengua que parlin”. I fins i tot va agrair la presència a la sala dels que no pensaven com ell, començant pel líder de l’oposició, Salvador Illa.

Al president de la Generalitat cal agrair-li la voluntat de posar en relleu la institució que representa. Josep Pla va escriure que “el primer drama del català consisteix que té por de ser ell mateix, però encara en té un altre de més greu: el català no pot deixar de ser el que és”. Aragonès intenta transitar per aquesta bipolaritat, encara que no és fàcil. Li falta trencar el bloqueig del Govern per poder posar un final millor al pròxim discurs. ●