“Les dones tenim sentiments ocults a les nostres habitacions”

Maggie Gyllenhaal Actriu i cineasta, dirigeix ‘La hija oscura’

Si aquesta actriu excepcional, que ja havia tingut una aventura amb l’Oscar fa una dècada per Corazón rebelde, anhelava que el seu debut com a directora de cinema no passés desapercebut, pot dir que ho ha aconseguit. La seva primera pel·lícula, La hija oscura,

basada en el supervendes de la misteriosa Elena Ferrante, ha rebut tres candidatures al premi de l’Acadèmia, incloent-n’hi una per a ella al millor guió i dues més per a les seves actrius, Olivia Colman i Jessie Buckley. La història se centra en la Lena, una dona d’edat avançada (Colman) que entra en crisi en una platja de Grècia on està de vacances a partir de la trobada amb una dona que podria ser la seva filla (Dakota Fanning).

Va ser difícil que Elena Ferrante li donés els drets per filmar la novel·la?

Va ser complicat, perquè no sé qui és. Tots els meus diàlegs amb ella van ser per correu electrònic. Mentre jo estava fent l’adaptació, ella va escriure que, si bé li agradaria que la pel·lícula fos dins dels paràmetres de la novel·la, el més important era que fos bona. La veritat és que el guió és molt diferent de la novel·la. Vaig intentar entendre el final i ara l’entenc. Però vaig decidir canviar-lo. I quan ella va llegir el guió, em va dir que li encantava el final que havia posat.

Per què va triar aquesta novel·la per dirigir la seva primera pel·lícula? Quan vaig llegir el seu llibre primer vaig pensar que el personatge protagònic estava boig del tot, i cinc segons després em vaig adonar que em sentia identificada amb ella. I això em va portar a preguntar-me si jo també estava completament boja. Però després em vaig adonar que l’Elena explica una experiència comuna entre les dones de què ningú no parla, aquella barreja de sentir-se pertorbada i alhora reconfortada. Per alguna cosa els seus llibres es venen d’aquesta manera. Crec que les dones tenim sentiments ocults a les nostres habitacions, però hi ha una mena de pacte secret per no parlar-ne. Però ella trenca aquest acord i ho diu en veu alta. I jo em vaig preguntar: què passaria si en lloc de tenir aquest sentiment d’amagat a les nostres habitacions s’expliqués obertament a la pantalla? Jo li vaig dir precisament això, a l’Elena. Ella em va contestar dientme que em donava els drets, però que el contracte caducava si hi havia un altre director.

Quina reacció espera del públic?

És molt simple. Espero que les dones que no hagin sentit parlar mai de Ferrante i que no haurien llegit mai un llibre com aquest, però que lluiten amb tots els sentiments que genera ser dona en aquest món, mare, pensadora, amant o artista, mirin la pel·lícula i sentin que potser tenir aquests sentiments és normal. ●

MI E MARSLAN ETT Maggie Gyllenhaal