El poder real de Casado

La crisi desencadenada al PP convida a fer una reflexió sobre quin és el millor sistema d’organització de les formacions polítiques del segle XXI: el tradicional amb un líder que controla tot el partit o un de més horitzontal on el cap de llista comparteix el poder amb altres dirigents amb pes específic. És evident que el PSOE o Vox són dues formacions amb un líder clar. Ningú no planta cara a Pedro Sánchez o a Santiago Abascal. En el cas del líder socialista, la seva història té mèrit: va ser descavalcat de la direcció per un cop de mà de quadres veterans del partit; va guanyar després unes primàries de manera inesperada; va reordenar llavors el PSOE de dalt a baix amb dirigents afins a la seva causa, i, quan tenia el partit totalment controlat, va allargar la mà als díscols que el van trair i els va integrar al seu equip. Avui ningú no dubta del lideratge de Sánchez.

A Catalunya, per exemple, Junts i Esquerra no es poden considerar formacions amb un líder clar. En el cas de Junts, no cal estendre’s gaire en l’explicació. Si en fem una versió benèvola, diremqueésundracambsetcaps;isienfemunademaligna,podem escriure que és un pollastre sense cap. ERC té un triple lideratge: Pere Aragonès, Oriol Junqueras i Marta Rovira. Ara com ara, no se sap gaire bé qui acaba prenent les decisions transcendentals del partit. Té l’avantatge de ser un sistema més democràtic, però també, en ocasions, és poc resolutiu si ningú no acaba decidint res.

El PP forma part d’aquest grup. Pablo Casado ha estat discutit des del mateix dia en què va ser elegit. És el problema de ser líder de l’oposició i no tenir poder sobre cap administració concreta i, en canvi, haver de bregar amb altres dirigents regionals que sí que manen, i molt, sobre els seus territoris. Li va succeir el mateix a José María Aznar i a Mariano Rajoy abans d’arribar a la Moncloa.

Una bona conclusió seria trobar un sistema híbrid. Ni són bons els lideratges messiànics, ni tampoc la falta d’autoritat del cap de llista. El guanyador final de la crisi entre Casado i Ayuso ens pot ajudar a saber fins a quin punt el poder en una gran administració pot arribar a ser més important que manar al partit central.