La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un partisà a McDonald’s
Ha mort Sergio Temolo, el nen partisà amb qui vaig descobrir que la benzinera de Milà on van penjar els cadàvers de Benito Mussolini i de la seva amant, Claretta Petacci, és avui un McDonald’s
Era Einstein explicat per una hamburguesa. La implosió de l’espaitemps esculpida en unes patates fregides. La teoria de la relativitat materialitzada a la cantonada del piazzale Loreto amb el corso Buenos Aires de Milà.
Ho vaig escriure fa uns anys, però no vaig acabar d’explicar per què el partisà va preferir no entrar en aquell McDonald’s. Que tot feia molt vertigen. Que hi ha històries que és millor no buscar perquè després les trobes i et mareges.
Però no hi ha escapatòria possible. Als reporters ens atreu el vertigen, i amb el fotògraf David Ramos ens vam preguntar què hi havia avui a la benzinera de Milà on els partisans van penjar els cadàvers de Benito Mussolini, la seva amant –Claretta Petacci– i dos capos feixistes més.
Vam localitzar una de les últimes persones vives, potser l’última, que va contemplar l’escena i vam anar amb ell cap aquell avenc. Era Sergio Temolo, fill d’un partisà, que va ajudar el seu pare a distribuir premsa clandestina.
“Preparat –li deia el seu pare–, hem d’anar a buscar un vestit nou al Nino, el sastre de via Catalani”.
El sastre era una tapadora de l’antifeixisme comunista. En Sergio sortia de via Catalani amb papers amagats sota de la camisa i els pantalons, caminant darrere del seu pare seguint totes les seves instruccions.
“Jo era nen i no em feia gaires preguntes. N’hi havia prou amb estar amb ell, compartir aquells escassos moments de complicitat”, recordava.
I va arribar el 29 d’abril del 1945, el dia que els partisans van penjar els quatre cadàvers feixistes –el Duce i Claretta van ser afusellats el dia abans prop de Milà i portats al centre de la capital llombarda– de la biga de la gasolinera. Penjats de cap per avall.
En Sergio tenia quinze anys i va córrer succionat cap a piazzale Loreto.
–Hi havia tanta gent que no es podia avançar. Em vaig enfilar als enderrocs d’un edifici bombardejat enfront de la benzinera per veure bé l’escena –recordava mirant el nou edifici que va substituir aquestes ruïnes.
–On era exactament la benzinera? –li vaig preguntar.
–Just darrere meu –va contestar decantant el cap.
–Doncs hi ha un McDonald’s –li vaig dir al Sergio, que va acabar girant amb sorpresa la seva mirada cap al I’m lovin’it.
El bucle era massa bèstia, tenia la succió gravitatòria d’un forat negre, i en Sergio no va voler entrar a l’hamburgueseria. No perquè on van picar el cos de Mussolini fos ara un McDonald’s. La raó punxava més la seva pròpia pell. Era perquè en aquella mateixa gasolinera, nou mesos abans que hi pengessin el Duce, els feixistes havien afusellat el seu pare –Libero Temolo– i catorze antifeixistes més i allà havien exposat els seus cadàvers. En aquesta cruïlla sense encant on desemboquen les grans artèries que portaven a les grans fàbriques de Milà. Perquè tots ho veiessin.
Els partisans ho tenien clavat dins. I per això van penjar allà, al mateix expenedor de l’Standard Oil, els cossos del Duce i la seva amant.
Abans d’acomiadar-nos vam intercanviar alguna reflexió. Comunista de tall clàssic i humà, en Sergio va treballar tota la seva vida d’administratiu al diari L’Unità i estava jubilat. Li vaig preguntar què havia fallat en la societat italiana, i no només italiana.
–La televisió –va contestar (i quedava per arribar l’Internet Fest planetari).
Recordo al Sergio, en acomiadar-nos, com allunyat ja de si mateix abans de començar a allunyar-se físicament.
El David i jo ens vam quedar davant el McDonald’s i, seguint el suggeriment de la novel·lista francesa Marie-Hélène Lafon –“escriure és captar la carnalitat del mundo”–, vam penetrar a l’hamburgueseria. Després de la lliçó de física còsmica venia la classe de biologia càrnia: la història de la humanitat és la història de la biologia.
A l’interior, entre les McOfertes de carn picada, era impossible no pensar en aquell dia de primavera. La reacció de les masses milaneses no va tenir excessiva finezza. Una dona es va pixar a la cara del Duce. Les puntades de peu de la gent van acabar per rebentar-li el crani: un ull va sortir de la conca. Un home va posar un ratolí mort a la boca del gran orador cridant: “Deixa anar un discurs ara, deixa’l anar...!”. Amb la situació fora de control, els partisans van penjar els cadàvers a la biga de la benzinera.
Un capellà partisà, don Pollarolo, va
Com diu la novel·lista Marie-Hélène Lafon, “escriure és captar la carnalitat del món”
fer portar una escala per pujar i subjectar la faldilla de Claretta —l’expectació era tremenda— entre les seves cames.
L’enllaç del comandament nordamericà va exigir als partisans que posessin fi a l’espectacle i el prefetto de Milà va prohibir l’exposició pública de fotografies fetes aquell dia.
Davant nostre, un fris de menús anunciava combinacions d’hamburgueses untades amb formatge i en el meu pensament hi va aparèixer l’Edda, la filla predilecta de Mussolini. Refugiada en un convent suís i connectada al dial de Radio Milà Lliure, aquell dia va escoltar en directe tot el que li passava al cos del seu pare. “Semblava— recordaria dos anys després— la retransmissió d’un matx esportiu de Niccolò Carosio: Mazzola xuta la pilota a Loik, que la passa a Ferraris...”.
A l’hamburgueseria, la nova oferta –patates fregides en forma d’espiral– rematava la succió espai-temps: “Patate VERTIGO”.
En Sergio s’ha allunyat definitivament. Va morir fa tres setmanes.
El McDonald’s segueix allà. On els feixistes van executar el seu pare. On els antifeixistes van penjar el Duce.