La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’‘Ayusogate’ aparca la carpeta catalana?
El cisma entre Casado i Ayuso al PP pot deixar un mapa polític que repercuteixi en els pactes de Pedro Sánchez i ERC sobre el conflicte català. Al Govern observen amb estupor la batalla popular i fan càbales sobre les seves conseqüències
Mentre Pablo Casado lluita per no ofegar-se amb la bilis del seu propi partit, a la Moncloa, Pedro Sánchez camina sobre les aigües. Al president del Govern espanyol li somriu la fortuna política i no sempre per mèrits propis. La rebolcada de l’esquerra a les eleccions a Castella i Lleó es tapa posant el focus en l’ascens de la ultradreta, i les diferències recurrents en la coalició PSOE-UP són jocs florals al costat del caïnisme desbocat del líder del PP i Isabel Díaz Ayuso. Si el detonant del duel és una presumpta corruptela atribuïda al germà de la presidenta de Madrid, Sánchez només ha de procurar que els bàndols –i les bandes– del PP no es despistin. Res de posar el focus a Catalunya.
El “Madrid que és Espanya” d’Ayuso està cada vegada més lluny de ser-ho fins i tot per al PP. A Castella i Lleó, Alfonso Fernández Mañueco va sucumbir a la urgència de Teodoro García Egea d’esborrar l’efecte Ayuso per imposar un efecte Casado que no arriba; Alberto Núñez Feijóo s’amaga dels qui miren cap a Galícia cada vegada que busquen rescat i lideratge; i Juan Manuel Moreno Bonilla,
el primer que comprovarà a les urnes les conseqüències de l’Ayusogate, s’ha fet independentista: Andalusia is not Genova.
La guerra sense treva entre la seu del PP i la Puerta del Sol té el seu origen en la incapacitat generacional dels protagonistes de prioritzar el partit davant conflictes personals. Aquest és el rum-rum que corre entre els barons populars. El cicle electoral està en joc. Mentre el PP s’ocupa dels seus problemes, Santiago Abascal ocupa espais assenyalant “terroristes i separatistes”. I Sánchez s’ha quedat sense incentius per ser “valent”, com li reclama el president de la Generalitat, per resoldre el conflicte català.
Al Palau de la Generalitat observen amb estupor la implosió del PP i, sense que serveixi de precedent, ERC i Junts comparteixen diagnòstic. Les baralles entre independentistes són: “jocs de nens”, “som aficionats fins i tot en això”, “mai ningú no s’ha atrevit a arribar tan lluny”... Al Govern agraeixen, per una vegada, no ser el protagonista d’un desacord, però els socis també es fan càbales. Les restes de la batalla poden deixar un terreny de joc que variï necessitats electorals al PSOE i afecti els acords amb el Govern espanyol per afrontar el conflicte català i la taula de diàleg.
No està previst que la imaginació de Sánchez vagi més enllà d’aprofitar els marges de l’Estatut. La reunió de la Comissió Bilateral normalitza la relació institucional, però les transferències són testimonials. No permeten a Pere Aragonès plantar cara, però sí que faciliten a
Sánchez mantenir el relat del retrobament. Si la Generalitat demanda traspassos compromesos a l’agost, el Ministeri de Política Territorial respon exhibint els 82 convenis subscrits amb la Generalitat el 2021, gairebé dos-cents des que el PSOE va tornar a la Moncloa.
Al marge de la gestió autonòmica, Aragonès necessita avenços en la taula de diàleg, però Sánchez vol reciprocitat amb la conferència de presidents de la setmana que ve. Fa sis anys que un president no acudeix a la cita –al marge de les conferències covid– i no hi haurà canvis sense gir en el guió de la Moncloa. La paràlisi no és nova per a l’independentisme. El mateix Aragonès va admetre el “bloqueig” de la seva aposta estratègica. Malgrat que des de lluny, ERC i Junts fan números. Comparteixen Consell Executiu però no comparteixen estratègia.
Els postconvergents creuen que si la crisi popular beneficia el PSOE, ERC en podria sortir beneficiada. Sánchez s’ofereix com a garantia d’estabilitat, vol esgotar la legislatura i ERC continua sent soci preferent. Però les seves expectatives electorals estan estancades i amb Vox en auge, el conflicte català tornaria a ser arma electoral llancívola.
Aquest escenari alimenta l’estratègia de la confrontació de Junts i és el terreny propici per a Carles Puigdemont davant el pragmatisme d’Aragonès. Després de la “distorsió” de l’afer Borràs, l’expresident s’ha tornat a reivindicar des de Waterloo per “complementar” la Generalitat amb el seu Consell per la República. I, de passada, advertir ERC que, encara que ostenti la presidència de la Generalitat, en l’independentisme, “els lideratges sempre han estat corals”. Al PP, al contrari, només en pot quedar un.