Mama, vull ser youtuber

Un amic em comenta que la seva filla adolescent li ha dit que vol ser youtuber i l’home m’ha preguntat si s’hauria de preocupar. He fet broma responent-li que, amb una mica de sort, el farà milionari, encara que haurà d’acostumar-se al fet que la intimitat de la família pugui ser compartida per milions de desconeguts. Això del meu amic no és res nou: en les enquestes dels instituts sobre els plans de futur dels alumnes, és habitual la resposta que aspiren a ser youtuber, streamer o instagramer. A la sèrie televisiva Emily in Paris (Netflix), una jove executiva de màrqueting de Chicago es trasllada a la capital francesa i obre un compte a Instagram per explicar tot el que li passa, la qual cosa la converteix en una estrella de la xarxa social, i gràcies a això aconsegueix solucionar problemes de la seva oficina.

La revista Forbes ha començat a dedicar als youtubers una de les seves llistes dels més ben pagats. El 2020 l’encapçalava Ryan Kaji, un nen de nou anys, que gràcies al seu canal Ryan’s World, que té 30 milions de seguidors, havia guanyat

Kaji, de nou anys, va guanyar quasi 30 milions de dòlars gràcies al seu canal, segons ‘Forbes’

29,5 milions de dòlars anuals. A Espanya, la publicació Mercados e Investigación va situar Mikecrack en primer lloc, amb beneficis de 7,3 milions d’euros, seguit de dues germanes petites, Las Ratitas, que van ingressar 3,8 milions i que han publicat el seu primer llibre. Entre els deu primers hi ha el Rubius, TheGrefg i Willyrex.

Els youtubers actuen com a referents d’una cultura digital preadolescent. Segons un estudi realitzat per professors de les universitats Ramon Llull i Pompeu Fabra, els preadolescents coneixen i imiten el llenguatge i les expressions dels youtubers, fins i tot gaudeixen amb alguns que són “dolentots”. Es fascinen escoltant-los explicar el seu estil de vida ostentós, independent, extravertit i disruptiu, amb freqüents viatges i alts ingressos. Aquests creadors en línia són vistos com a referents entre la població més jove, quan el cert és que evadeixen responsabilitats fiscals, componen cançons que inciten a l’odi i ridiculitzen el fonament cívic i institucional que els ha vist créixer.

Trucaré al meu amic per dir-li que no havia de fer broma i que ha de parlar seriosament amb la seva filla. ●