Fragmentació

Atots els països europeus, la política es caracteritza per la fragmentació creixent. No vol dir que els grans partits clàssics desapareguin. A Anglaterra, a Escandinàvia, a Alemanya, a Portugal i a Espanya la socialdemocràcia i els conservadors es mantenen com a actors clau. A Espanya, el PSOE ha envellit bé. Amb alts i baixos, als seus 142 anys continua sent present a tot el territori. I el Partit Popular també, encara que amb les importants excepcions de Catalunya i Euskadi. Només a França i Itàlia van desaparèixer els dos grans partits, i va passar el mateix amb els socialistes a Grècia. La conseqüència és que tot govern és necessàriament en coalició o minoritari. I de vegades minoritari en coalició.

Qui diu coalició entre diferents forces polítiques diu negociació contínua i versatilitat de les aliances. Perquè si una opció fagocita l’altra es perd l’atractiu de la diversitat. A això cal acostumar-s’hi, com s’hi han acostumat, per exemple, danesos, belgues i holandesos. No és necessàriament una tendència negativa perquè les majories absolutes poden perjudicar la democràcia. Però requereix un nou tipus de política i de polítiques, allunyades del dogmatisme i la intransigència, evolucionant amb la societat. Perquè la fragmentació política, com vaig argumentar al meu llibre Ruptura, on documento el final del bipartidisme, és l’expressió de la fragmentació de les societats, cada vegada més diverses i més escèptiques cap a ideologies immutables. Per això, quan no hi ha opcions atractives, la tendència és a refugiar-se en la identitat pròpia, local, territorial, cultural, històrica, en allò conegut. Que pot ser nacional com en el cas de Catalunya o Euskadi, però també en el cas d’Espanya, on l’arrel de l’extrema dreta i de la dreta extrema és el nacionalisme espanyol. Barrejat, tot sovint, amb racisme, sexisme i xenofòbia.

Davant el pànic que les elits econòmiques i polítiques senten al buit, ressorgeix la temptació de la gran coalició. O sigui, la política de sempre, amb els actors tradicionals fent pinya per resistir al canvi. Aquesta reacció és autodestructiva perquè, al no deixar entrar en la política l’aire que es respira en la societat, deslegitima el conjunt del sistema i en darrer terme la democràcia. O sigui que no hi ha cap altra sortida que entendre’s dins de paràmetres raonables de convergència, sense aliances contra natura (en termes d’interessos socials o ideologies polítiques) que alimenten el cinisme de la ciutadania. Però, això sí, sabent que no són matrimonis, ni tan sols de conveniència, sinó arranjaments mentre durin per la seva capacitat de servir els interessos dels consorts ajuntats per necessitat. I amb separacions civilitzades quan faci falta. Sense mai dir mai, sabent tornar, tornar.

Amb aquesta política no es paralitza el canvi. Perquè les fonts dels canvis profunds estan en els moviments socials que després es filtren a les institucions. Per això no hi pot haver permanència política, sinó inestabilitat estable. ●

Les societats són cada vegada més diverses i més escèptiques cap a ideologies immutables