Tots els blaus

Recordo un dia que a l’institut, a classe de dibuix del natural, en comptes d’un paio catxes, que com a mínim hauríem rigut, ens van posar una poma dalt d’un pedestal. Au, dibuixeu-la. Feina vaig tenir perquè quedés ben arrodonida i, a l’hora de donar-hi color, la vaig pintar de blau. “Has fracassat”, va ser la resposta de la professora. Vaig voler atribuir el suposat fracàs al fet que havia sortit boteruda, no per blava. Sort que no em volia dedicar a les belles arts! A canvi de donar un cop de mà amb els deures de llengua, vaig trobar qui m’ajudava a presentar làmines més ortodoxes.

He tornat a la poma blava llegint Bluets de Maggie Nelson (L’Altra), amb traducció de Míriam Cano. És un recull de 240 petites proses en què l’autora esmicola la solitud, el dolor, l’enyor, el desamor, la depressió, la ferida, fent-ho passar tot per un filtre blau. El blau és el color preferit de la meitat dels adults oc

Dir blau és dir lapislàtzuli, Leonard Cohen, turquesa, Creta, blau indi, ultramarí…

cidentals; de petits els agrada més el vermell. Però dir blau és dir lapislàtzuli, blau cel, turquesa, blau indi, ultramarí…

Nelson es mira la vida des d’uns ulls blaus: “És més blau el món, des d’uns ulls blaus? Segurament no, però vull pensar que sí”. I damunt d’aquests ulls podríem dir que s’hi posa unes ulleres de vidres blaus, com aquells resquills que trobem entre la sorra. L’autora confessa: “Em vaig enamorar d’un color –el blau, en aquest cas– com si caigués sota un encanteri amb què tan aviat lluitava per quedar-m’hi com per fugir-ne”. Al llarg d’aquesta narració fragmentada, i sense caure mai en l’evidència, hi surten pobles blaus del Marroc o Creta, tendals, aquell blau enmig del foc, personatges literaris amb un abric blau, cançons de Billie Holiday i Leonard Cohen. I tuàregs, blauets o capblaus –les flors del títol–, bols de pigments, el blau com a color de la mort i les parets blau cel de casa.

I també els “parracs de bosses d’escombraries blaves enganxats als esbarzers” que jo mateixa collia diumenge netejant un tros de bosc. Hi ha blaus de Nelson que també són els nostres. La temptació per als lectors en arribar al final del llibre és aprofitar les pàgines blanques de cortesia per continuar consignant-hi els blaus propis entrelligats amb les ferides de cadascú. Començo jo amb la poma blava. ●