¿Què és la mort? Tururut

El reportatge Pau Riba: l’home còsmic (TV3) sembla pensat per desembocar a les dues preguntes finals: “¿Penses en la mort?” i “¿Com vols que et recordin?”. Laura Rosel fa equilibris per mantenir el vici de l’intimisme impostat (incòmode per l’entrevistat i per l’espectador) i de la transcendència emfàtica. La conversa abusa dels tòpics, potser perquè la urgència de la malaltia explica la necessitat de retratar, encara que sigui apressadament, l’obra i la influència de l’artista. La naturalitat de Riba combat el perill de quedar atrapat per una retòrica d’obituari en vida. L’enfilall de testimoni d’amics (que evidencia l’absència d’altres) fa pensar en el Sense ficció sobre Jaume Sisa, com si el format volgués connectar l’home còsmic i l’home dibuixat. Hi ha moments de veritat fugaç: les mirades de saviesa perplexa de l’artista, la tristor premonitòria dels amics i la interpretació d’unes cançons que desmenteixen l’afirmació de Riba segons la qual la mort és un inexorable “tururut”.

TEATRE I POLÍTICA. La matèria primera de Venga Juan (HBO Max) connecta amb l’actualitat. Després de Vota Juan i Vamos Juan, el polític protagonista, Juan Carrasco, abandona la política per, propulsat per les portes giratòries, treballar en una empresa energètica. Està més prim i ha viatjat a Turquia per fer-se un implant capil·lar. Javier Cámara manté el nivell de versemblança del seu personatge, fins i tot en els moments en què la sèrie explica com és imputat en un cas de corrupció. El sentit crític i corrosiu també es manté i fa que la trilogia d’en Juan ja sigui una referència de la ficció política. A més a més, Cámara es pren la llibertat de dirigir el quart capítol. Seguint la tradició creativa d’algunes sèries, proposa un capítol diferent (com el de la mosca a Breaking bad, per entendre’ns). El capítol passa a l’ambaixada argentina i ens permet retrobar-nos amb Eduardo Blanco, aquell actor argentí que va participar en la tristament oblidada Vientos de agua. Telecinco la va estrenar l’any 2006 però la va retirar per baixa audiència. El director era Juan José Campanella. A Vamos Juan, Blanco i Cámara aprofiten el privilegi de trobar-se per compartir uns minuts de boníssima ficció que, tot i que trenquen la inèrcia argumental de la sèrie, l’enriqueixen.