Un de tots els mecanismes

Tots els mecanismes, de Melcior Comes, és una novel·la d’un pes equiparable a La Vie mode d’emploi, de Georges Perec. En la del mallorquí no hi ha un sol immoble, com l’edifici que el francès situa al número 11 de l’imaginari carrer Simon-Crubellier parisenc, però la lluita entre dues famílies poderoses es lliura en el sector immobiliari. Els barcelonins Torrus volen desembarcar a la Mallorca dels Súbac. Les qüestions argumentals, prou truculentes, surten de fets reals que l’autor espigola de la crònica periodística, però aquest element factual és només la part mecànica de la novel·la. El combustible que fa carburar la ficció és qüestió de modes, en masculí. La novel·la crea tot un món verbal i la pulsió narrativa s’expressa en molts modes de narrar, maneres diverses d’explicar els fets, visibles i ocultes, la psicologia d’uns personatges als quals accedim des de tots els angles, inclosos els angles morts. També són diversos els tipus de lectors que trobaran plaer degustant aquest menú gastronòmic complet de plats molt variats i saborosos. No costa gaire pronosticar que, amb el temps, les 638 pàgines de la novel·la en suscitaran moltes més sobre ella, igual com ha passat amb l’obra de Perec.

La multiplicitat de veus i punts de vista que Comes hi fa servir retrata el món novel·lat com un fotògraf amb un ull de mosca a l’objectiu. La varietat de formes narratives desenvolupades enlluerna tant que hi ha capítols que ve de gust llegir-los amb ulleres de sol, però aquí em limitaré a comentar-ne un que m’ha agradat especialment. El capítol quatre reprodueix de manera molt eficaç la distància entre el dit i el fet. L’àmbit és una barreja entre la transmissió d’ordres, típic de la verticalitat jeràrquica de certes relacions de poder, i el mestratge que guia els actes del deixeble amb consells precisos, executats fidelment. Després de resistir-s’hi tant com pot, l’empresari de la construcció Fèlix Torrus, pare del famós tennista Víctor Torrus, acaba sotmès a les preguntes d’un periodista d’El Vigilant (Pol Micó) que segueix les instruccions estrictes del seu director (Max Riba) en el marc d’una investigació que implica el fill famós en un escàndol sexual condimentat per un addictiu còctel de drogues invenció del novel·lista (advertiment: si combineu totes les substàncies reals del còctel feu-ho a prop d’una uci). La meravella d’aquest mecanisme és que Comes fa la trama i l’ordit alhora, encavalcant les rèpliques dels tres diàlegs diferents en un sol temps narratiu. Assistim a una pregun

Diversos tipus de lectors degustaran el menú gastronòmic d’aquesta novel·la

ta del periodista i, tot seguit, sentim les indicacions prèvies del seu cap, i quan ensenya al pare les imatges escandaloses del seu fill les reaccions paternes es simultaniegen amb les efusions del fill en èxtasi. Mecanismes tan brillants i eficaços com aquest abunden a la novel·la.