La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Tots estem cecs però no ho sabem”
Sònia Hernández Escriptora, publica ‘Maneras de irse’
Que estrany que és tot. Estrany però molt intens. El lector ja sospitava alguna cosa, per coses que li passen en la seva vida, però, després de llegir Maneras de irse (Acantilado), el nou llibre de contes de Sònia Hernández (Terrassa, 1976), se sentirà encara més com un pop en un garatge, existencialment parlant. Hernàndez, així mateix poeta, periodista o comissària artística, és autora de novel·les com Los Pissimboni (2015), El hombre que se creía Vicente Rojo (2017) o El lugar de la espera (2019). Si fos canadenc, seria el més cool dir que la llegim.
La narradora ha escrit diversos llibres, té la seva edat, està insegura de si ho fa bé, viatja als mateixos llocs que vostè...
La ficció és una manera de reflexionar sobre el que t’està passant, hi ha molts préstecs biogràfics i també molta reflexió sobre el que escric.
Certs contes són filosòfics.
L’escriptura i la lectura són formes d’indagació, una manera de posar ordre. M’agrada la literatura que pensa, però no em quedo en la literatura terapèutica sinó que aquest és el punt de partida per erigir l’artifici narratiu.
En un relat, veiem algú obsessionat per fer-se el llit.
Per no perdre’ns en tanta especulació, ens centrem sovint en els rituals domèstics. Aquell espai que jo construïa s’omplia de bestioles, els famosos peixets de plata, i és que, per molt que vulguis posar ordre, la realitat sempre s’acaba distorsionant. Aquell personatge amb prou feines surt de casa.
Sembla del confinament.
És anterior. M’han passat moltes coses dolentes durant el confinament: va morir el meu pare, per exemple, i això apareix, transformat, en un altre conte. Surt Genesis perquè és la música que sonava quan m’ho van dir.
Aquesta patologia de la respiració existeix?
No ho sé, però a mi em va passar una vegada: no estava respirant i, esclar, em trobava malament. El més rar és la realitat. Em costa de reconèixer la realitat. El nostre funcionament com a cos viu és bastant absurd, moltes coses les
Reflexions “Em fa por que es vulgui destruir l’ego, donar el poder als altres t’acaba diluint”
fem inconscientment però en depenem absolutament. Com seria l’angoixa de ser conscient del que fem inconscientment?
Say, say, say és molt dur, sobre els abusos infantils, amb música de Michael Jackson i Paul McCartney...
Un estiu, m’ho va explicar una amiga, d’una manera meravello