Arriben a terra els tres supervivents

Els tres supervivents

■ van arribar ahir a Sant Joan de Terranova. Són el patró del Villa de Pitanxo, el seu nebot i un mariner ghanès: Juan Padín, Eduardo Rial i Samuel Kwesi. Es troben “molt confosos i amb símptomes d’hipotèrmia”. El seu testimoni serà clau. L’armadora ignora si hi va haver una avaria o no. Al mateix vaixell, el pesquer gallec Playa de Menduiña, van arribar al port canadenc set cadàvers (els altres dos hi van arribar la vigília). Ja han estat identificats: cinc espanyols, tres peruans i un ghanès. Espanya noliejarà un avió aquest diumenge per a la seva repatriació. Les famílies dels 12 desapareguts han recollit 50.000 firmes en només 24 hores perquè prossegueixi la recerca. devalua el producte. Això explica que els ingressos depenguin de l’atzar (en general, un 60% per a la tripulació i la resta per a l’armador, tot i que alguns propietaris exigeixen un 50%).

Parlem, esclar, de pesca de cèrcol i d’arrossegament. La primera porta uns 14 mariners per vaixell, que treballen de deu de la nit a vuit del matí (seus són els llums que es veuen des de la costa). Les embarcacions d’arrossegament, amb tripulacions de quatre o cinc persones, pesquen des de l’alba fins a les quatre o les cinc de la tarda a la recerca de gambes i escamarlans. I, si s’escau, pops, raps i llenguados.

Molt d’esforç, pocs diners. Queda el recurs de passar més

És un ofici boig; si es pesca poc, malament, i si es pesca molt, pitjor: l’excés d’oferta devalua el producte

temps fora de casa i de convertir el vaixell en la llar per unes setmanes o mesos, a Terranova per exemple, a canvi d’un fix més els complements per les captures. Una bona marea pot oferir sous d’entre 1.500 i 2.000 euros, expliquen fonts del sector. Però la feina és dura i els perills del blau, com ha quedat de manifest una vegada més amb el naufragi, molt grans. ●

fer una pel·lícula La llista de Schindler és Oskar Schindler, l’empresari que es dedicava a salvar jueus fent-los treballar a la seva fàbrica. Però també els va ajudar Angelo Roncalli, nunci de la Santa Seu a Turquia i futur papa Joan XXIII, enviant partides de baptisme anònimes per als jueus romanesos o búlgars que les volguessin fer servir; i tants altres personatges oficials, persones anònimes o institucions que no és possible mencionar aquí de manera exhaustiva. Tots aquests “samaritans”, a més d’ajudar desinteressadament els altres, els ajudaven en circumstàncies dramàtiques i gairebé sempre amb el perill de la pròpia vida.

No només a fora dels camps hi havia aquesta mena d’ajuda desinteressada, sinó també a dins. Enmig de l’horror en què es veien obligats a viure els detinguts, sempre va haver-hi persones que van ajudar els altres i es van sacrificar per elles, fins al punt, en alguns casos, de donar la pròpia vida, com fou el cas del sacerdot franciscà polonès Maximilian Kolbe, que no fou ni el primer ni l’únic que ho va fer i van esdevenir “testimonis suprems del bé”.

La manifestació “suprema del mal” mai no va poder apagar l’espurna de bé que nia en el cor de molts homes i dones. Perquè el bé no necessita herois per a la història, sinó la simple acció humana de comprendre que som en la mesura que mirem la cara de l’altre i l’assumim com

La banalitat del mal en el període nazi només es podia combatre amb la banalitat del bé

el nostre propi reflex. El bé no és quelcom complex, sofisticat i elaborat. El bé sorgeix de la commiseració, de ser capaços de sofrir amb l’altre i fer del seu patiment quelcom que em pertany.

Els testimonis esmentats mostraren com la banalitat del mal, en aquelles circumstàncies, tan sols podia ser combatuda amb la banalitat del bé.