La Vanguardia (Català-1ª edició)
El prestidigitador descorbatat
Hi ha vida cultural més enllà de l’Hermitage. El tinent d’alcalde de Cultura, Jordi Martí, va mirar de convèncer ahir els socis del Cercle del Liceu que la renúncia –encara no definitiva, us asseguro que queden molts capítols d’aquest serial per explicar– de la franquícia del museu de Sant Petersburg a instal·lar-se al port no és un símptoma de la decadència d’aquesta ciutat, de la Barcelona del no. “Si no parléssim de sòl públic i d’un lloc amb tants problemes de mobilitat, l’Hermitage ja hi seria. Qui ha concedit la llicència del Moco (el nou museu d’art modern i contemporani del carrer Montcada)? Nosaltres”, va recordar el regidor de la màxima confiança de l’alcaldessa Ada Colau als assistents al dinar col·loqui amb l’escriptor Jordi Amat que va tenir lloc al menjador de l’exclusiu club privat de la Rambla.
Martí es va moure amb desimboltura pels salons d’aquesta entitat amb 175 anys de moltíssima història que l’alcaldessa, malgrat les reiterades invitacions, es resisteix a visitar. Potser aparca els prejudicis i s’hi animi quan el regidor de Cultura li expliqui que aquí ningú no es menja ningú, ni tan sols a un comú, i que, malgrat les profundes discrepàncies, l’exquisidesa en el tracte i el màxim respecte que pensa diferent són normes de la casa. Com també és norma l’ús de la corbata, per bé que amb Jordi Martí ahir es fes una excepció. El protagonista del dinar es va presentar amb una bufanda cridanera. No va colar, però els organitzadors de l’acte, amb un cert neguit, ho van deixar passar. Això sí, al final de la sessió el president del Cercle, Francisco Gaudier, va obsequiar el polític amb una corbata. “Si ets alcalde, te l’hauràs de posar”.
Costa de creure que algun dels comensals voti Martí si algun dia torna a aspirar a l’alcaldia de Barcelona, com fa vuit anys, quan es va presentar sense èxit a les primàries del PSC per elegir candidat. Però els aplaudiments amb què va ser acomiadat confirmen que el responsable de la política cultural de l’Ajuntament domina l’art de l’oratòria i coneix alguns trucs de la prestidigitació política. Sense renunciar en cap moment als postulats normatius del seu equip actual, Jordi Martí va interpretar al
Cercle del Liceu una simfonia que fins i tot va sonar agradable a les orelles dels seus amfitrions. Després de presentar-se com “el fill d’una liceista” (la seva mare va estudiar al Conservatori del Gran Teatre) i disculpar-se elegantment per la seva militància anticorbata, es va desfer en elogis a la “millor burgesia catalana, de què el Cercle és hereu directe”, aquella burgesia que “va saber combinar els seus interessos econòmics amb l’interès pel bé comú”.
“No em trobareu en una posició resistencialista contra el sector privat sempre que, a més de pensar en la cartera, també pensi en el bé comú”, va dir el prestidigitador descorbatat, que per demostrar que el món no s’acaba amb l’Hermitage –els promotors de la franquícia van declinar
Jordi Martí es mou amb desimboltura al Cercle del Liceu, territori aparentment hostil
a última hora la invitació del Cercle per confrontar les seves posicions amb les de Martí– va enumerar un decàleg de projectes culturals per a la Barcelona dels tres, cinc, deu pròxims anys. Ampliació del Macba; ampliació del MNAC al pavelló Victòria Eugènia de la Fira; Biblioteca Central Urbana al costat de l’estació de França; Campus de les Arts a Can Ricart; la Ciutadella del Coneixement; la transformació d’El Molino; els nous usos per al taller Masriera; el Caixa Research Institute; el hub audiovisual de les Tres Xemeneies a Sant Adrià del Besòs i, per descomptat, el Liceu Mar sobre les ruïnes del cinema Imax al Port Vell. Perquè Barcelona,recorrent al planter, continuï reforçant el seu atractiu en la seva condició de “ciutat laboratori”. ●