La Vanguardia (Català-1ª edició)
Un Congrés en posició de ferms
La bel·licositat de Putin empetiteix l’espai per dissentir de la condemna política a la invasió russa d’Ucraïna
Mals temps per als simpatitzants de Rússia. Durant les setmanes prèvies, l’agressivitat de les declaracions que sortien de la Casa Blanca o la intemperància dels posicionaments de Brussel·les afavorien un discurs crític amb un aparent bel·licisme de l’OTAN i amb un cert dramatisme de les cancelleries. L’escalada de la situació a la frontera de Rússia i Ucraïna podia haver pres un camí que permetés dissensions i matisos. Si hi hagués hagut escaramusses, provocacions i irresponsabilitats que conduïssin a l’esclat de les hostilitats, potser hi hauria hagut posicions dissímils en les forces amb representació parlamentària. Però la inequívoca unilateralitat de l’ofensiva llançada per Rússia ha estrangulat les possibilitats fins i tot dels més disposats a expressar simpatia per qualsevol que desafiï els interessos de l’OTAN o per les aspiracions de Rússia de continuar comportant-se com a potència imperial.
Ningú no esperava un atac tan obscè i ambiciós de Moscou –que ha llançat una ofensiva guerrera ja no pas sobre les regions prorusses, sinó sobre la mateixa capital ucraïnesa–, i això ha obligat totes les forces polítiques a alinear-se amb les posicions oficials del Govern espanyol, de Brussel·les i de l’ONU sobre l’agressió russa.
A priori, els més compromesos pels seus vincles amb l’autoritarisme rus són les dretes il·liberals de tot Europa, començant pel Govern hongarès de Viktor Orbán i els seus aliats més o menys franquiciats a França (Marine Le Pen), Itàlia (Matteo Salvini) o Espanya (Santiago Abascal). Però ni tan sols aquests han tingut marge de maniobra. Així, després d’un silenci incòmode a les xarxes socials durant les primeres hores, la sucursal espanyola de la internacional reaccionària, Vox, condemnava des del compte del seu líder, Abascal, la invasió d’Ucraïna. A Valladolid el PP d’Alfonso Fernández Mañueco preparava la signatura d’una aliança de govern amb Vox empassant saliva davant la incòmoda companyia d’expressió espanyola del trumpisme, amic presumptuós de Moscou durant els últims anys. Vox manté un perfil baix, tens, sobre la crisi bèl·lica, després d’haver convocat fa tot just unes setmanes a Madrid tots els líders il·liberals d’Europa, que ha aviciat Vladímir Putin i que de sobte són una companyia inconvenient. A l’esquerra política no hi ha hagut dissensions públiques més enllà de l’excentricitat de la CUP, que s’ha negat a signar la condemna del Parlament a la invasió d’Ucraïna juntament amb Vox, precisament pel caire de les decisions adoptades per Moscou i el seu ardor guerrer.
Però en espais de l’esquerra rojiparda, russòfila per costum, cap grup no ha triat l’equidistància davant els esdeveniments d’Ucraïna. La vicepresidenta segona, Yolanda Díaz, líder de l’espai d’Unides Podem al Govern central, abans de dijous a dos quarts de nou del matí ja havia enviat el senyal al seu electorat i al president de quina seria la posició del soci de coalició: “Tota la meva solidaritat amb la ciutadania ucraïnesa, víctima d’aquesta irresponsable escalada. Condemno aquesta intolerable agressió de Rússia. La diplomàcia i el dret internacional han de prevaler en el marc de les Nacions Unides”. En una posició idèntica es pronunciava en diferents declaracions la secretària general de Podem i ministra de Drets Socials, Ione Belarra, que s’adheria a la legalitat internacional, encarnada en les Nacions Unides, i el respecte a la integritat sobirana d’Ucraïna: “Vull afegir-me a la crida que ha fet el secretari general de l’ONU, António Guterres, que ha demanat que s’aturin els atacs immediatament i la retirada de les tropes”.
L’exlíder de la formació i exvicepresident, Pablo Iglesias, ja havia servit doctrina un parell de dies abans identificant Vladímir Putin amb l’ambiciosa autocràcia tsarista contra la qual es van alçar un segle enrere els soviets a la revolució d’octubre.
Tothom ha condemnat la invasió, però el trumpisme de Vox s’ha vist compromès per les simpaties russes
El portaveu d’ERC, Gabriel Rufián, va titllar dijous de “sàtrapa” Putin, i fins i tot Bildu, que dies abans s’havia mostrat molt crític amb l’actitud de l’OTAN, rebutjava de totes totes la invasió. Fins i tot el Partit Comunista d’Espanya condemnava l’atac a Ucraïna, així com el ministre de Consum i coordinador general d’Esquerra Unida, Alberto Garzón.
A l’hemicicle ningú no alçarà la veu en defensa de Putin, però si la tensió filorussa de la ultradreta es revela en el seu perfil baix i en la resistència a les declaracions institucionals de condemna, la de vells sectors de l’antiamericanisme de les esquerres es transparenten en el pintoresc lema de la manifestació que IU promovia a Madrid contra la invasió: “No a la guerra. No a l’OTAN”, una combinació que faria somriure Quino, la criatura predilecta del qual, Mafalda, era capaç d’oposar-se alhora i amb idèntica intensitat a la dictadura i a la sopa. ●