Maria Antonieta a Génova

No ho hauria de fer, però confesso que sento compassió i fins i tot certa tendresa per Pablo Casado. No n’hauria de sentir, perquè per al país ha estat nefast. Un polític sense idees, sense rumb, sense propostes, dels que rebaixen qualsevol tema que toquen; un cap de l’oposició a qui no se li acut res millor que acusar d’“il·legítim” –ille-gí-tim!– el president, deslegitimant així l’Estat de dret del qual ell és una peça principal; un Maquiavel de butxaca, que compra dos traïdors per tombar la reforma estrella del Govern central, i quan creu que ho té guanyat, va un dels seus i fa un gol en pròpia porta; un suposat estadista, que acaba fulminat per una minyona replicaire... Tendresa, perquè recordo que un bon dia tots els barons del partit van començar a adreçar-se a ell en públic assegurant-li que seria el pròxim president del Govern espanyol. Devien ser instruccions d’algun spin doctor sofisticat, però sonava com el papa i la mama dient-li a Pablito que sí, que seràs president del Govern, vinga, a dormir, que demà has de matinar per anar a l’escola.

Pel que fa a la minyona replicaire, tampoc no ho hauria de fer, però confesso que em té fascinada, de tants personatges que és capaç de treure de la seva capsa de Pandora. A les fotos dels petons i abraçades que va intercanviar amb Pablo, és Judes amb molt rímel. Mostrant-nos el cap de Pablo –més ben dit, dos caps de dos Pablos: Iglesias i Casado–, al qual acaba de decapitar, és Judit després de tallar-l’hi a Holofernes. En la ignorància i el desvergonyiment, és Trump amb faldilles. En el paper de princesa del poble ofesa, és Evita Perón, la Dolorosa, lady Di i Belén Esteban. I en anar un pas més enllà i deixar-se victorejar per aquest poble que tant m’estima i al qual dec tant perquè, d’acord, pot ser corrupta, però és la nostra corrupta, és una combinació de Jordi Pujol amb Lola Flores. Intel·ligent no ho sé, culta sens dubte que no, però Isabel Díaz Ayuso és més llesta que la fam.

Al PP l’ha enderrocat una alenada, com va passar amb el mur de Berlín, la Rússia tsarista o la monarquia francesa. L’únic que li queda al pobre Casado és caminar cap a la guillotina com Maria Antonieta, amb el cap ben alt. ●