Balanç de danys

La guerra a mort entre Pablo Casado i Isabel Díaz Ayuso ha excedit dels enfrontaments que es produeixen per una raó similar –la lluita pel poder– en tots els partits polítics. Ha estat així perquè Ayuso va reaccionar amb una virtut que té d’allò més –coratge–, fent acusacions concretes a persones determinades. Un atac al qual Casado va respondre d’entrada per boca del secretari general. Si Ayuso hagués buscat un acord d’amagatons, passant per les forques caudines de la seva submissió a la direcció del partit, res no hauria succeït. Per tant, Ayuso té el mèrit d’haver posat davant l’escrutini públic l’actuació de Casado i García Egea.

Perquè els fets estan clars en l’essencial. Hi ha uns contractes públics de subministrament atorgats en temps de pandèmia, en els quals va intervenir un germà d’Ayuso, cobrant per això uns diners. Uns contractes sobre la legalitat dels quals han d’existir molt pocs dubtes, ja que, en cas d’haver-n’hi, haurien estat denunciats fa temps a la Fiscalia pels diferents actors polítics que els coneixien i que li tenen ganes a Ayuso. Uns contractes que –segons Ayuso– s’han utilitzat per la direcció del seu partit per evitar que presentés la seva candidatura a la presidència del Partit Popular madrileny. I alhora –sempre segons Ayuso– la direcció del seu partit va intentar també una investigació privada sobre membres de la seva família.

El desenllaç d’aquesta baralla està sent doble: 1) La mort política sobtada de Pablo Casado. 2) El possible reforçament d’Isabel Díaz Ayuso com a futura –no immediata– i possible –després de la incògnita Feijóo– candidata al lideratge de la dreta espanyola. A fi de que aquesta expectativa es consolidés, caldria que Ayuso donés compte de tots els contractes en què ha intervingut el seu germà en l’àmbit competencial de la Comunitat de Madrid, acreditant així que no s’ha incorregut en cap il·legalitat i que les quantitats percebudes s’ajusten als estàndards habituals. Si això fos així, el futur d’Ayuso estaria en franquia i comptaria amb una incrementada simpatia per tot el país, més enllà fins i tot de la dreta tradicional, fet que li permetria superar els quatre poderosos enemics amb què compta, i que l’escarneixen amb tant acarnissament com, sense dir-ho, amb temor: 1) L’esquerra professional, integrada pels que viuen de la seva adhesió indestructible. 2) L’esquerra subvencionada, encapçalada pels mitjans de comunicació amb una volença inassequible al descoratjament. 3) L’esquerra

El PP és necessari; sobre ell i el PSOE descansa en certa manera l’estructura de l’Estat de dret

pura, nodrida pels que tenen trasbalsada de supremacia moral la seva massa encefàlica. 4) Els nacionalistes de tota mena, que estan imbuïts d’un visceral sentiment antiespanyol que els dona vida i esperança.

A més, el que ha passat ha despullat bona part de la nostra classe política, confirmant la seva indigència moral, la seva falta de qualitat humana i la seva incapacitat de gestió. Perquè a més del presumpte ús espuri d’unes suposades irregularitats, i del també presumpte intent d’una investigació privada il·legal, s’ha de destacar que, quan tot se’n va en orris, es desencadena un vomitiu espectacle d’abandonaments, desercions, apartaments i rentats de mans que deixen petit Ponç Pilat. La fuga que es produeix en els quadres del Partit Popular, a partir del moment en què se supera el punt de no-retorn, mostra una descarada falta d’aquells valors humans en què es fonamenten la lleialtat, el sentit d’equip i el mínim respecte que tota persona mereix fins i tot en els seus pitjors moments.

Però cal continuar. El partit conservador espanyol és necessari. Sobre ell i el Partit Socialista descansa en certa manera l’estructura de l’Estat de dret i del règim democràtic. I això és així perquè la resta de partits, malgrat ser legítims i democràtics, no tenen entre els seus objectius –com alguns d’ells s’encarreguen de recordar fins a la nàusea– la salvaguarda dels interessos de tots –insisteixo: de tots– els espanyols. Conclusió: el Partit Popular està en mal tràngol, però el Partit Popular ha de superar-lo immediatament, per prestar el servei a Espanya en què es fonamenta el seu decòrum. ●