El futur del Partit Popular

En una setmana, un conflicte absurd i mal gestionat ha desencadenat un tsunami que s’ha carregat tota la cúpula directiva del Partit Popular i ha generat una crisi sistèmica en el primer partit de l’oposició. I aquest fet es produeix en els prolegòmens d’una dinàmica electoral el final de la qual seran uns comicis generals en què es decidirà qui governarà les Espanyes en una conjuntura farcida de riscos i d’incertesa, amb una altra crisi econòmica a les portes i amb un acusat deteriorament del marc institucional. En aquestes circumstàncies, la situació del PP i la seva evolució adquireixen una enorme i dramàtica rellevància.

Les cròniques i la informació d’aquests dies sobre la lluita intestina dels populars han tingut el to d’una tragèdia en unes ocasions, d’un relat de successos en d’altres, d’una guerra bruta en gairebé totes, d’una hipocresia enorme en moltes i d’una despietada caça a l’home, típica d’aquesta caïnita i despietada Pell de Brau, tendent a massacrar els individus amb la mateixa passió servil què abans se’ls adulava. Al final, el desenllaç ja està servit i la qüestió és ara què. Per respondre aquesta pregunta s’ha de fugir de l’anècdota, dels titulars mediàtics i elevar-se al terreny dels principis i de les idees per comprendre quina serà o, més ben dit, hauria de ser l’estratègia dels populars en l’horitzó del curt-mitjà termini.

D’entrada, pensar que amb l’entronització d’un nou líder n’hi ha prou perquè els populars recobrin la seva antiga posició dominant en el segment no col·lectivista de la política espanyola constitueix un error d’anàlisi greu. I estimar que aquesta maniobra servirà per apel·lar al vot útil i desplaçar l’esquerra del Govern espanyol suposa creure que els seus electors potencials consideren d’utilitat votar el PP per assolir aquesta meta. El repetit mantra segons el qual “tothom sap el que som i el que representem” i n’hi ha prou amb un comercial experimentat i hàbil per recol·locar el producte al mercat potser consola els que el formulen, però no correspon a la realitat i reflecteix un profund divorci de la realitat.

Un canvi en el lideratge del PP no és la panacea per resoldre els seus problemes. Suposa desconèixer o ignorar el gradual desdibuixament ideològic del partit, el descontentament d’una part substancial de la seva base social que ha emigrat cap a altres latituds i la incapacitat de reagrupar al voltant de les seves sigles el gruix de l’espectre polític ubicat a la dreta del PSOE. I aquest procés de declivi relatiu no es pot atribuir només als que han dirigit el PP en aquests últims tres anys. Aquests no han pogut o no han sabut renovar el discurs d’una força política a la qual l’obra de govern entre el 2012 i el 2019 li va fer perdre una part significativa dels seus votants i va deixar l’espai de centredreta fragmentat en tres.

Els populars repeteixen una vegada i una altra que són la garantia d’una bona gestió davant la mala gestió feta per l’esquerra. Amb independència de la veracitat d’aquesta afirmació, tant és, atribuir-li el poder curatiu d’una poció miraculosa capaç d’obtenir el suport i la confiança majoritària dels ciutadans és autoenganyar-se. Un partit polític no és ni pot ser una gestoria administrativa. No hi ha solucions tècniques asèptiques. Aquestes són un mitjà per dur a terme el model polític, econòmic i social que es vol configurar i, per definició, això implica tenir una filosofia o, si es prefereix, una ideologia; un marc de principis per donar orientació i coherència a l’acció. La primera obligació dels que aspiren a dirigir la societat és explicar on volen anar i la tecnocràcia no serveix per a això.

L’intent de convertir el centrisme en la seva senya d’identitat ha estat sempre molt atractiu per a la dreta, afligida d’un incomprensible complex d’inferioritat. El centre és un lloc geogràfic, un tarannà de moderació formal si es vol, però no té substància pròpia. Tots els projectes centristes comencen i acaben per ser presoners de l’ideari dominant en una societat en un moment determinat. En conseqüència, es limiten a ser administradors, més o menys components, d’un consens forjat per les idees d’altres. En el cas de les Espanyes, això condemnaria el PP a ser el taller de reparacions del col·lectivisme, renunciant a plantejar una alternativa diferenciada. Això tampoc no seria una novetat. Va ser en gran manera la línia d’actuació de l’últim govern dels populars i, per cert, la suggerida o imposada pels seus barons a la direcció sortint després de les eleccions del 28 d’abril del 2019.

A Partidos y sistemas de partidos, Giovanni Sartori va explicar amb claredat per què les formacions centristes són inexorablement destruïdes quan el model de partits es caracteritza per la presència d’un pluralisme polaritzat. I agradi o no, aquest és l’escenari existent a les Espanyes, definit per la presència de dos blocs amb la distància més gran en la història de la democràcia. Un panorama d’aquesta índole exigeix que l’oposició al Govern i als seus companys de viatge plantegi una opció de canvi amb trets nítidament diferenciats respecte a la representada pels que ostenten el poder. Per això, el punt fonamental és determinar quin és o ha de ser el contingut de l’alternativa a l’actual coalició governant.

El radicalisme està mal vist, però el significat pristí d’aquest terme no té res a veure amb l’extremisme, sinó amb una cosa d’una racionalitat elemental: abordar els problemes en l’arrel. A la dreta, això s’ha de traduir en la configuració d’una oferta destinada a modificar i revertir una estratègia governamental que té tres trets bàsics: primer, l’erosió dels fonaments de la democràcia liberal; segon, la progressiva col·lectivització de l’economia, i tercer, la imposició des del poder d’una correcció política que redueix cada vegada més les llibertats individuals. No es tracta de frenar o moderar el col·lectivisme imperant sinó de combatre’l i de fer-lo retrocedir. I aquesta hauria de ser la proposta del PP. Altrament, té el risc seriós de seguir la sort de la UCD. ●

Un canvi en el lideratge del PP no és la panacea per resoldre els seus problemes

No es tracta de frenar o moderar el col·lectivisme imperant sinó de fer-lo retrocedir

PERICO PASTOR