La Vanguardia (Català-1ª edició)
“El meu pare és un monstre”
Dues dones i un home relaten el drama ocult de créixer en el maltractament a les seves mares en un entorn de vexacions psicològiques i físiques
En Carles va créixer en una casa on l’insult era la tònica. La violència verbal i també la física formaven part d’un dia a dia de cadires i portes destrossades. Es veu incapaç de portar una vida normal. La Maria va tenir un intent de suïcidi amb 18 anys i fuig de qualsevol relació quan veu el mínim senyal d’una actitud semblant a la que tenia el seu pare. I la María J. va néixer en un ambient de violència verbal: té ansietat i por de la foscor. Són històries diferents, però totes tenen en comú haver nascut i crescut en entorns de maltractament físic o psicològic. O totes dues coses. Són fills i filles de maltractadors. I relaten en primera persona com el que han viscut els ha marcat amb l’esperança d’ajudar altres persones. Segons les últimes dades, més d’1,6 milions de menors viuen en entorns de maltractament. Després de sortir d’aquest infern, els queda un camí de treball psicològic per aconseguir que no els marqui la vida. Es pot aconseguir, asseguren els experts, però és necessari considerar-los de veritat víctimes de violència de gènere i dedicar-los més recursos.
“El meu pare era un autèntic monstre”. En Carles (nom fictici) fa 30 anys que no té tracte amb el seu progenitor, però el que va viure els vuit primers anys de vida l’ha marcat fins al punt que encara és incapaç de portar una vida normal amb 38 anys. Hi ha olors que encara li recorden a ell i tremola cada vegada que sent unes claus que obren la porta. Ell va néixer en el maltractament, però també bona part del seu entorn. En un ambient en què els cops a les dones estaven més que normalitzats. La primera etapa de la seva infantesa la va passar amb la seva mare, la seva germana (tres anys més gran que ell) i el seu pare. “La seva obsessió era agafar-nos pel coll”, diu aquest home, que encara continua en tractament psicològic.
La mare d’en Carles va patir les vexacions verbals, “els cops al vidre de la taula per no clavar un cop de puny” i també les agressions físiques i sexuals –se sentien des de l’altra habitació– en presència dels seus dos fills, que també van ser víctimes, a més a més, de maltractament psicològic. En
Carles va suportar directament el menyspreu constant d’un pare que no es va encarregar mai de cobrir les necessitats bàsiques de la família, cosa que els va obligar, durant molt temps, a menjar gràcies a l’ajuda de veïns.
La Maria (nom fictici) té 29 anys, i no ha passat mai gana perquè ve d’una família adinerada. No va conviure mai amb els seus pares perquè es van separar aviat. La van cuidar els seus avis materns. No va veure, tot i que assegura que n’hi va haver, el maltractament del seu pare a la seva mare, però sí que l’ha viscut amb altres parelles del seu pare i en ella mateixa fins que als 22 anys va trencar la relació amb ell. “Vaig veure que repetia patrons amb les meves parelles”. I, quan va acabar als jutjats per “maltractament físic”, va decidir sotmetre’s a teràpia. Amb 18 anys, va tenir un intent de suïcidi, i va ser l’ajuda psicològica que va seguir –encara que critica que el sistema de salut la visitava cada tres mesos– la que la va empènyer a allunyar-se del seu pare, que defineix com a “narcisista i psicòpata”. I pregunta: “Un menor té dret a estar amb el seu pare o ha de tenir el dret d’allunyar-se d’un maltractador?”.
La María J., administrativa de 24 anys, pensa una cosa semblant. Va créixer en un ambient de maltractament psicològic, i recorda que amb 5 anys suplicava al seu pare que deixés en pau la seva mare. El seu entorn va ser d’abús. Quan la María J. tenia 6 anys, la seva mare va decidir separar-se, i es va canviar de ciutat amb ella. El “xantatge emocional” del pare va fer que la seva germana C. –nou anys més gran– es volgués quedar al domicili familiar. Tres anys més
tard, les va visitar, i va decidir instal·lar-se amb elles quan va descobrir que “era possible viure en una casa sense crits ni insults”.
La llarga llista s qü l s
La María J., en Carles i la Maria són nens maltractats. És un dels “avenços” que s’ha aconseguit en matèria de violència de gènere, explica el forense i professor de medicina legal de la Universitat de Granada, Miguel Lorente Acosta, perquè abans se’ls considerava “víctimes indirectes”. I aquest maltractament té conseqüències en els menors que el presencien i el pateixen, explica. “Tenen més risc de patir depressió i de consumir substàncies tòxiques –especialment alcohol–, i també poden exercir violència contra els seus fills o normalitzar-la”, detalla. La psicòloga clínica, experta en victimologia i violència contra les dones, Sonia Vaccaro, hi afegeix problemes en les relacions –en especial, de parella–, trastorns alimentaris i del son, fòbies, pors i inseguretats. Vaccaro assegura que aquests nens tenen moltes dificultats per relaxar-se i que aquest “estat d’alerta” pot durar fins a la vida adulta. Assenyala que les seqüeles varien –i també la intensitat– en funció de cada història.
Per la María J., la separació va ser un alleujament, perquè ha crescut “sense pare però sense crits”. Malgrat tot, amb la distància no n’hi ha prou. Lorente i Vaccaro asseguren que és possible sobreposar-se a una infantesa de maltractament, però que es necessita ajuda psicològica. El forense reconeix que hi ha un “dèficit de suport institucional”, primer perquè encara hi ha la convicció que, “si es recupera la mare, els fills també es recuperen, i no és així”. Avisa que és complicat portar a la pràctica les mesures previstes, i demana que es faci servir un “abordatge més reparador que inclogui els nens i les nenes”. També creu que els fills no poden veure el pare fins que no se sotmeti a teràpia, cosa que passa, assegura, en molt pocs casos.
Encara hi ha la convicció que, si la mare es recupera, els fills també, i no és així. Necessiten ajuda psicològica”
Un menor té dret a estar-se amb el seu pare o ha de tenir el dret d’allunyar-se d’un maltractador?”
Les víctimes de maltractament tenen problemes amb les relacions. I el seu estat d’alerta pot durar fins a la vida adulta”
La n c ssària t ràpia
A l’escola d’en Carles ningú no sabia la seva història, i la seva situació era d’“aïllament total”. Assegura que va patir bullying primer i després assetjament laboral. Una artritis reumatoide li ha provocat una incapacitat laboral, i ha tornat a casa de la seva mare per dificultats econòmiques. “Sobreviu”, però no és capaç de tenir vida sentimental.
La María J. va començar teràpia fa un any. Es medica contra la depressió, té ansietat i por de la foscor. És bisexual, però assegura que se sent més còmoda amb noies, i creu que pot ser conseqüència de la seva història. “Sé que tots els homes no són iguals, però em costa”, diu. En Carles va més enllà, i assegura que per ell “tots els homes són maltractadors fins que demostrin el contrari”. I la Maria explica que és “forta” en el que és pràctic, però no ha tingut una vida fàcil. “Ser filla de l’odi té conseqüències destructives”. Continua amb teràpia, i reconeix que està bé perquè està sola.
S ns núnci s
L’absència de denúncies és un dels aspectes que més dificulta la reparació del dany. Lorente Acosta recorda que un 77% de les dones “surten de la violència a través de la separació”, i llavors només es decideixen aspectes relacionats amb la custòdia o el règim de visites. Adverteix que “la majoria de la violència no és als jutjats de dona, sinó als de família”, i considera imprescindible articular mesures de detecció en l’àmbit sanitari.
Durant bona part de la convivència dels pares d’en Carlos no hi va haver denúncia. L’única acusació per violència de gènere que va interposar va ser una vegada decidida la separació, i ho va fer forçada per la seva germana després d’una agressió en presència seva. Durant el període de separació van passar dos anys pràcticament reclosos amb els tendals abaixats per por.
Aju ar altr s v cti! s
La Maria, en Carlos i la María J., amb 29, 38 i 24 anys, encara necessiten ajuda psicològica. En alguns casos, com el d’en Carlos, per la duresa del que han viscut, i en d’altres, com el de la María J., perquè n’ha buscat més tard. Però tots tenen clar que aquest suport és crucial per tirar endavant. Ells hi posen voluntat. I contribueixen al bé comú. En Carles, al compte @HMaltratador; la Maria, fundant @asociacionArima, i la María J., col·laborant amb @mamivicaria per ajudar qualsevol menor o adult que ha viscut una infantesa marcada pel maltractament. ●
pa del PP que, quan van veure com s’acostava el lleó, es van tallar el braç... per salvar el cul! Valle-Inclán en estat pur.
No podem negar que els espectadors hem assistit a l’ajusticiament de Casado amb un cartró de crispetes a la falda. La seva caiguda ha tingut un caire còmic claríssim, en certs moments fins i tot hilarant. Qui no ha fet quatre acudits a costa seva? Però la cosa còmica no treu la dramàtica. I el drama no només s’ha desplomat sobre la figura de Casado, sinó sobre la classe política, perquè ha destapat les seves misèries: el canibalisme polític i la indústria de la guerra bruta. Surt a la llum que el que més preocupa la majoria dels polítics és acomodar els seus propis interessos, moltes vegades allunyats del que entenem per servei públic.
Aquí proposo al lector una altra reflexió. La que sorgeix de constatar que ni la lleialtat ni la fidelitat ja no són una exigència per fer política. L’època daurada de la transició i els seus polítics queda molt lluny. Avui els partits s’han convertit en agències de col·locació d’amiguets, en gran part dones i homes que en la seva vida han treballat sense la protecció de les sigles. A fora fa molt de fred, i a més no hi ha tantes portes giratòries. De manera que, quan es desencadena el furor caníbal, els amiguets, zas!, et traeixen.
Un Casado assetjat pels barons ha provat la seva pròpia medicina, sí. Ricí. Que
El canibalisme es desferma quan els polítics només pensen a salvar el cul
cadascú decideixi si s’ho mereixia per la seva altivesa, si s’ho ha guanyat amb els seus molts errors o si és cosa del karma. En tot cas, ni els analistes més veterans recorden un escarni públic tan descarnat en el PP, ni tan sols el que es va dirigir contra Hernández Mancha. Des d’aquesta òptica, pobre incaut, fins i tot fa peneta.