La Vanguardia (Català-1ª edició)
Passió per defensar el lideratge de Barcelona
Ha mort el senyor Negre!”. De sobte, dimarts al matí, a les oficines de la Cambra de Comerç de l’avinguda Diagonal es propaga un sentiment de tristesa i admiració pel decés d’algú que encara molts recordaran com un gran referent del món empresarial barceloní i català. Una persona que, mentre regia els destins de la institució cameral, no va deixar ningú indiferent. Absolutament ningú. Mai va donar una batalla per perduda, i la seva passió es reflectia en tot el que feia, tant si havia de pugnar pel lideratge de Barcelona al front del timó de l’Ascame, com va demostrar en repetides ocasions en competència aferrissada amb el seu homòleg de Marsella, com si havia d’impugnar les ordenances fiscals de l’Ajuntament de Barcelona o els processos de concentració en la distribució comercial en defensa de la lliure competència. Negre va ser un lluitador, i alhora un estratega. Un esprínter, però també un corredor de fons. A la Catalunya dels noranta, brillaven amb llum pròpia en Pasqual Maragall, en Jordi Pujol i també en Negre, sens dubte.
Feia temps que no se sentia a parlar del senyor Negre, d’ençà que va ser succeït pel president Miquel Valls el 21 de juny de 2002, i sobretot quan posteriorment va patir un greu accident domèstic i es va allunyar encara més dels cercles empresarials. I, tot d’una, es torna a sentir el seu nom.
Els més joves –de la Cambra, em refereixo– es pregunten: I què va fer aquest senyor?
No és gens fàcil reduir la vida d’una persona a poques línies, especialment si es tracta de qui ha tingut una vida tan intensa i vital en l’àmbit personal, familiar, professional i social, amb plenitud d’experiències i contribucions d’altíssim valor. En aquest sentit, no hi ha ningú millor que la pròpia dona, les filles o els més familiars més pròxims del senyor Negre per oferir una visió més completa i acurada de l’ésser humà que ara abordem des d’una altra perspectiva, potser menys atractiva d’aquell que també era un gran melòman amb aptituds de director d’orquestra.
Per això demano disculpes si dono tal vegada una imatge limitada. En efecte, el senyor Negre va accedir primer a la presidència de la Cambra de Comerç de Barcelona, la primavera de 1991, en una elecció democràtica contra tot pronòstic. Poc temps després es convertiria en el president del conjunt de les tretze cambres de comerç de Catalunya; en l’alma mater de l’Associació de Cambres de Comerç de la Mediterrània, l’Ascame, i per acabar-ho d’adobar, en el president d’Eurochambres entre el 1996 i el 1998, probablement el lobby internacional de cambres de comerç més influent del món davant de la UE amb seu a Brussel·les, en representació de 45 països, unes 1700 cambres i uns 20 milions d’empreses europees.
Si a l’exterior la presència de l’empresa catalana creixia gràcies al seu impuls institucional, que també va deixar empremta a l’emergent Corea i al continent iberoamericà en un context de globalització del comerç internacional, internament la Cambra s’erigia amb força durant el seu mandat com un interlocutor privilegiat de les administracions públiques i mantenia interaccions habituals i profitoses amb els governs de l’Estat, de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona, per no parlar de la resta de corporacions locals presents al territori, dels protagonistes de la societat civil i dels agents socials.
No és estrany que la Cambra es convertís en aquest context en un agent indispensable de la col·laboració publicoprivada i contribuís enormement a teixir les aliances necessàries per situar Barcelona com un focus mundial en activitats de tant valor afegit com el negoci firal i la promoció econòmica i turística, cosa que va afavorir la gestió empresarial dels consorcis de la Fira i Turisme de Barcelona tot capitalitzant el llegat postolímpic.
Pels que encara creiem en les cambres com a úniques institucions de defensa, promoció i representació dels interessos generals
Un dels seus grans èxits var ser incloure la Llotja de Mar dins el patrimoni de la Cambra
de les empreses d’un territori determinat; de tot el teixit productiu que configuren emprenedors, empleats, clients, proveïdors i, en definitiva, tota la comunitat, el seu llegat és inesborrable i heroic.
Vint anys després la seva presidència, qui pilota avui la Cambra pot divisar la seva estela des del temple de la Llotja de Mar, un altre dels èxits diferits del senyor Negre a favor del patrimoni de la Cambra de Barcelona.
Déu el beneeixi, senyor Negre.